Cartes d'El Salvador XXXV

21 octubre 2010

Cartes d'El Salvador XXXV

Mai un viatge que presumiblement havia de ser "plàcid" en quant a temps y comoditat, esdevingué el pitjor trajecte mai fet entre Barcelona i San Salvador. El bitllet comprat amb antelació cap al mes de gener, contemplava un vol directe entre la capital catalana i Nova York (NY). Amb això ens estalviàvem els farragosos transbords a Londres o París. Un cop a NY passaríem quasi un dia amb els germans de la Marlene per a que veiessin l'Ariana (que és la meva filla, per als despistats). D'allà faríem un vol directe de cinc hores cap a San Salvador.

Però el sis d'agost estaven previstes unes altres circumstàncies per a nosaltres i per al vol 121 de Continental. A les 8 hores ja érem a la T1 de Barcelona-El Prat; a les 8.15 havíem facturat  l'equipatge i pagat una maleta extra; a les 9 hores plorat el comiat dels meus pares (el qual ni em vull recordar); a les 9.15 passat el control de seguretat amb el que suposa viatjar amb nadó i cotxet; a les 9.30 érem a la porta d'embarcament i a les 9.45 començaven a retardar l'hora del vol previst per a les 10.45. Primer el van passar a les 11, després a les 11.30 i després a les 12.

La gent ja tenia la mosca al nas i començava a fer preguntes. Ningú sabia del cert que passava. Des del finestral vèiem l'avió, un Boeing 737, aparcat a la zona de pista i un munt de gent entrant i sortint de l'aparell. Ja corrien rumors de que l'estaven reparant, i que li havien de canviar una peça. A les 13 hores sospitosament van començar a repartir un fulletó on explicava els drets del passatgers. El menjar que estava a l'avió el van baixar. La gent s'estava alterant per que formalment ningú deia res.

Jo observava la situació mentre Marlene distreia la nena com podia. Ella també s'estava cansant. Entre una conversa informal que mantenien un català i un italià que va acabar amb la discrepància per part de l'"azzurro" sobre la característica identitària catalana, jo em vaig apropar a un noi del personal de seguretat de l'aerolínea.

-          Sortirem avui? – li vaig preguntar.

-          Segur que sí – em respongué ell -. Es molt estrany que es retardi tant. Molt estrany.

Tan estrany era que a les 14 hores ens comunicaven que definitivament el vol no sortiria fins  a les 22.30 hores, davant la cara de bocabadats de tots els que érem allà esperant a la porta 17 de la T1. Menys macos, tothom va repassar el diccionari de males paraules si es que aquest existeix. Posterior a això ens van fer enfilar el mostrador per donar-nos uns tiquets per poder dinar i passar les més de vuit hores que ara ens quedaven per davant. Havia de ser el viatge més curt entre Europa i Amèrica que havia de fer, i per una peça de cinc centímetres es convertí en el més llarg. 

--
C.F-L.