El blog d'en Xarli || El blog de Xarli

clot jesuites

2011-08-23T08:01:00.001-07:00

El 16 de novembre de 1989, 6 jesuïtes i dues de les seves ajudants de la Universitat Centre Americana (UCA) van ser assassinats. Els seus noms eren Ignacio Ellacuría, rector de la UCA; Segundo Montes, Ignacio Martín-Baró, Armando López, Juan Ramón Moreno y Joaquín López. Les assassinades eren Elba Ramos i la seva filla Celina de 15 anys.

Així ho descriu un dels corresponsals del diari nicaragüenc Envío:

"La nit del dimecres al dijous, com a la una de la matinada, un grup d'uns 30 homes vestits amb els uniformes de l'Atlacatl, van entrar en el campus universitari de la UCA. Amb el toc de queda i la super vigilància que hi havia a la zona, només ells podien haver entrat allí [...]
A l'entrar, ho van fer pel centre Pastoral Monsenyor Romero, contigu a la casa dels sacerdots. Amb un tir precís van travessar, pel cor, una fotografia de Monsenyor Romero. Tots els sacerdots es van aixecar. El dia anterior, un dels sacerdots havia anat a dormir a una altra comunitat. Des de feia dies no estava allí tampoc Jon Sobrino, que havia anat a parlar de Crist i d'El Salvador a la llunyana Tailàndia. Dels vuit, estaven sis.
Els van trovar a mitj vestir quan van arribar a matar-los. Van forçar la porta d'entrada a la zona de les cambres, en el pis de dalt. No coneixem quines paraules serien les últimes. Tampoc els últims pensaments, els sentiments finals. Creiem que ells argumentarien. La seva única arma va ser la seva paraula i l'emprarien fins a l'últim alè. O tal vegada van callar, lúcidament silenciosos, entenent definitivament, que venien a acabar amb la seva vida.
Els van treure a un petit pati. Allí els van obligar a tombar-se de cap per avall a terra. No sabien els assassins que estaven col·locant-los en aquella mateixa posició que 50, 30, 20 anys abans es van col·locar ells mateixos, a l'oferir-se per a ser ordenats com sacerdots del'Església de Jesús, també assassinat en un país petit dominat per un gran imperi. Estirats, com besant en comiat la terra salvadorenya que tant van estimar, en actitud de lliurament i de servei: així es van trobar amb la mort. Així també els va mirar el món, en fotografies que van recórrer els diaris i les revistes i en les quals es dissimula l'horror dels seus rostres desfigurats per les bales. Aquestes fotos els conserven per a la història, com en un últim sacrament, sacerdots per a sempre.

Aquest es relat dels aconteixements d'aquella nit. També son molt interessants les narracions del corresponsal Gervasio Sánchez sobre el funeral i la desastrosa imatge que va oferir l'ambaixador espanyol. Com, pel que sembla, s'avorria durant la litúrgia no se li va ocórrer altre cosa que comentar-li a l'enviat especial de l'agència EFE, Andreu Claret: "Quin avorriment, i no hi ha una sola tia bona al nostre voltant". Ho va escoltar Joaquín Ibarz, corresponsal de La Vanguardia. I Inocencio Àries, segon alt càrrec del Ministeri d'Afers exteriors, estava al costat. A un altre periodista li va dir: "A aquest pas no quedarà un sol jesuïta viu". Va faltar poc perquè algun dels periodistes li partís literalment la cara. "Vostè no es mereix entrar en aquesta casa, vostè no és ambaixador ni és res, és una merda i un covard", li va dir el jesuïta Rogelio Pedraz. Històries com aquesta les podreu trobar a les fonts adjuntes.

I si us comento ara això es perque el jutge Eloy Velasco de l'Audiència Nacional d'Espanya, va ordenar la captura de 20 militars el maig passat, atenent que considera que el judici que es va celebrar a El Salvador va se una farsa. Ara aquí tothom té alguna cosa a dir. Resulta que hi ha una llei d'amnistia i potser no els podem tocar. Altres diuen que com son crims de lesa humanitat sí els podem jutjar.

En el següent escrit us explicaré com es d'enrevessada la justícia i quina es la situació actual d'aquest cas que ha tornat a saltar a primera plana 22 anys després.

Fonts:

http://www.uca.edu.sv/publica/idhuca/jesuitas.html

http://www.diariocolatino.com/es/20071115/opiniones/49206/

http://www.envio.org.ni/articulo/614

http://www.soitu.es/soitu/2009/03/10/losdesastresdelaguerra/1236703552_191733.html

CLOT XL

2011-07-03T11:43:00.001-07:00

L'hivern ha arribat. Aquest any hauria d'haver sigut un any de "Niña", però
finalment serà neutre. Què vol dir això? doncs en principi que no hi hauria
d'haver tants huracans ni depressions tropicals. Però si alguna cosa he
après de la naturalesa es la seva imprevisibilitat. Hi ha coses que la
ciència encara pot saber amb certesa, però n'hi ha d'altres que costen molt
més. Com exemple tenim el cas del complet desconeixement de quant es
produirà un terratrèmol. O sense anar més lluny el fet de que els homes del
temps l'encertin a la regió mediterrànea.
La ciència no té totes les respostes (de moment) i això es un fet, per altre
banda, científic. Però no hem de caure mai en l'error de buscar explicacions
pseudo-científiques on la ciència no arriba. No fa gaire, pel 21 de maig es
va pronosticar la fi del món. Com a conseqüència d'això vaig fer el següent
escrit al blog de GeoCastAway:

[image: image.png]"Des de fa uns mesos, si un passeja per certes zones d'El
Salvador pot trobar-se cartells com el de la foto, que pronostiquen la fi
del món el 21 de maig de 2011. Aquestes tanques estan repartides per tot el
món (cristià dic jo), i és obra de Harold Càmping, fundador de FamilyRadio.
Casualment últimament està plagat de teories sobre la fi del món.
I la veritat, ja estic fart de tantes ximpleries! A
veure quina excusa posa aquesta "pseudopersona" quan el 22 s'aixequi al matí
i vegi que el sol ha tornat a sortir per l'est.
Càmping assegura que "Déu ens està indicant, per mitjà de les paraules de
2a. Pedro 3:8,que Ell vol que nosaltres sapiguem que Ell planeja destruir el
món d'una vegada i per a sempre exactament 7,000 anys després
d'haver destruït al món per mitjà de l'aigua en els dies de Noé".

<http://goog_478451193/>

El gran diluvi universal no està comprovat per a començar. Probablement
es puguin obtenir dades que va ploure molt fa milers d'anys. I què? Per això
estic fascinat amb pàgines com"The Bible.Genesis and geology", on intenten

Devon & Jura | "Buceamiento" - (Cómic geológico)

2011-06-11T18:39:00.000-07:00

II Carnaval de Geología

2011-05-28T16:00:00.001-07:00

Al final desde GeoCastAway nos hemos animado a albergar el II Carnaval de Geología. La primera edición fue albergada por @nchazarra en su blog Un geólogo en apuros.

Las normas son las siguientes:

1. Puede participar quien quiera, tenga blog o no (aunque tendrá que subir el material a algún sitio, claro)

2. Cada vez habrá un blog anfitrión distinto que se encargará de anunciar en un post la fecha de inicio y fin del carnaval, así como del tema que se va a tratar. También hemos creado un Twitter para anunciar el Carnaval llamado @geocarnaval.

3. Se puede participar de cualquier manera: Con un post, una foto, un vídeo, una canción o incluso un poema. Es libre de creatividad.

4. Se deberá indicar en el medio que se haga la aportación que se participa en el Carnaval de Geología y poner un enlace.

5. El II Carnaval de Geología empieza el 1 de junio y termina el 30 de junio de 2011. La temática es "¿Murphy era geólogo?". Seguro que muchos de vosotros en vuestras investigaciones ya sea de campo o de gabinete, ha tenido momentos "Murphy". Desde que se cuelga el ordenador, hasta que os habéis dejado las pilas del GPS. Por supuesto no he sido muy original con los ejemplos, pero la idea es que los post, fotos, vídeos, etc. que enviéis reflejen la parte interesante del estudio tanto como la anécdota "Murphy".

Haber si os animais GeoNáufragos.....

clot xxxix

2011-05-04T14:55:00.001-07:00

Us gastaríeu $187 milions de dòlars en alguna cosa per no fer-la servir? La resposta seria probablement no si aquests diners me'ls he gastat de la meva butxaca. Però si m'ho han regalat potser em donaria igual.

Això està passant més o menys amb el port marítim de "Cutuco" situat a la zona oriental de El Salvador, al Golf de Fonseca. Un megaprojecte creat amb la finalitat de ser una alternativa al canal de Panamà i que fins a dia d'avui ha tingut el trist privilegi de rebre un trànsit de menys del 10% de la seva capacitat.

El port va ser finalitzat al juny de 2008 i encara no hi ha hagut manera de que els diputats es posin d'acord en la manera com s'ha de concessionar. Però el problema es molt més gran que això.

El finançament i construcció del port va ser promogut per la cooperació japonesa (JICA). Ells li van fer "gratis" l'estudi de factibilitat al govern. Per a que després diguin que la cooperació internacional no busca interessos. La cooperació espanyola (AECID) fa tres quarts del mateix en benefici dels operadors turístics. Però tornant al tema, ens podríem preguntar quin interessos pot tenir Japó en construir un port a l'extrem oriental del país. A tres hores de la capital, a la zona més pobre i desèrtica. No es per donar feina a centenars de persones com segurament diuen, ni portar el progrés a El Salvador. La qüestió té uns visos més estratègics i geopolítics.

Després de Panamà, la distància més curta entre el Pacífic i l'Atlantic, podria ser entre el port de Cutuco i "Puerto Cortés" a Hondures. Es una competència de transport de mercaderies. Es obvi que un port tant gran no es per abastir de gènere a El Salvador, ni tant sols la regió. El que es busca es la movilització de mercaderies entre els dos ports citats.

Però una de les coses que no van preveure els meticulosos japonesos, es la idiosincràcia centre-americana. El port va finalitzar al 2008 i encara no esta concessionat. Una carretera anomenada "el canal seco" també s'havia d'haver construit a hores d'ara entre els dos ports. Però el desenvolupament aquí va a pas de tortuga. El mateix pas que porta la honestitat dels polítics.

CLOT XXXVIII

2011-05-04T14:54:00.001-07:00

Segur que molts de vosaltres heu mirat al cel per mirar la lluna. Y heu vist com varia al llarg dels mesos. Creixent, decreixent, plena, nova. L'escrit d'avui va sobre la lluna. Perque es veu com es veu. I perque a El Salvador es veu diferent de com es veu a Catalunya. Així que si no us interessa la ciència i sou més de lletres, es millor que passeu als mots encreuats.

Primer de tot la lluna sempre mostra la mateixa cara a la Terra. Perquè? Perque té una rotació sincrònica. Això vol dir que ha la Lluna triga el mateix en girar sobre ella mateixa, que en donar una volta a la Terra. Com a exemple podem fer una prova. Si et poses davant d'una taula i lo dones la volta sempre mirant a la taula, quan arribis al punt de partida hauràs donat també una volta sobre tu mateix encara que no ho sembli. Això ha motivat la generació de la coneguda afirmació: "el costat fosc de la lluna".

Un altre fenomen interessant es el de les fases de la lluna. La lluna presenta fases precisament perque està orbitant al voltant de la Terra. D'aquesta manera el sol il·lumina sempre la mitat de la lluna des de un punt de vista exterior a la Terra. Però situats a la Terra, en la fase de Lluna nova, la Lluna esta tan aprop del Sol en el cel que cap part de la cara que mostra a la Terra està il·luminada. En altres paraules, la Lluna està entre la Terra i el Sol. En Lluna plena, la Lluna està darrere de la Terra respecte al Sol.

Ara ja sabem perque sempre veiem la mateixa cara de la lluna i el motiu de les diferents fases. Ara bé, perquè a l'hemisferi nord veiem la lluna creixent com una D i la decreixent com una C, mentre a l'hemisferi sud es al revés, i a l'ecuador es veu com a còncava o convexa? La resposta no pot ser més senzilla. Simplement els punts de vista dels observadors son diferents. Si agafem una persona de l'hemisferi nord i la seva homòloga en l'hemisferi sud, comprovarem que una esta cap per avall respecte a l'altre. A la zona de l'ecuador, la trajectòria de la lluna es molt més zenital, i dependrà molt de l'hora i la posició de l'observador per veure una forma o una altre.

Fonts: http://radiouniverso.org

Cartes d'El Salvador XXXVII

2010-12-31T11:19:00.001-08:00

En aquesta ocasió us vull parlar del sistema públic de salut d'aquí a El Salvador. Y ho explicaré en primera persona després d'haver patit la burocràcia i la incompetència d'un sistema viciat i que per a mi es obvi que no millorarà perquè genera molts diners a totes les parts privades d'aquest, diguem-ho clar, negoci.

L'Ariana, la meva filla, que ara tindrà prop dels 9 mesos, ha de rebre les vacunes que tot nadó reb. Abans de sortir de Catalunya ja li van posar les primeres corresponents als dos mesos, i estant aquí ja va rebre la dels 4 mesos i també la de la tuberculosis. Aquesta última a Espanya no es posa però aquí sí, i per cert deixa una cicatriu al braç. Fins aquí tot bé. Però el problema va ser al sisè mes. Havia de rebre la vacuna del neumococ en la seva segona dosis. Nosaltres l'estàvem portant a la seguretat social, perquè almenys amb el tema de vacunes, ens havien dit que estava bé. Però al arribar al centre de salut ens diuen que no tenen la vacuna i que truquem en un mes per veure si la tenen. Al cap d'un mes tampoc la tenien.

Amb tot això truquem a la pediatra que la visita a l'hospital privat i ens comenta que també fa visites a l'hospital públic de San Miguel i que allà ens sortirà gratis la vacuna. Això sí, com diria el nostre nou president: Tot i que... hauríem d'obrir-li un expedient per a que la poguessin visitar. Val, vaig pensar. No pot ser tant dolent. "Jo passo consulta a les 10.30. Vinguin a les 7 per fer els tràmits". I llavors em comença a dir el que haig de fer. Jo agafo paper i llapis i omplo cinc línies d'instruccions.

Arriba el dia i marxem la família cap a San Miguel. Arribem a les 7.30 i començo a seguir els procediments indicats:

Vaig a emergències de pediatria. Allà els dic que la Dra. Sosa ens ha dit que aquí ens farien una referència per poder treure la targeta groga de les cites. Els doctors allà presents es miren entre ells. No en saben res. Però igualment una doctora em fa un paperot amb un segell.
Amb aquest paperot surto de l'edifici principal i em dirigeixo cap a unes galeres on posa "Archivo". Aquí faig com 15 minuts de cua fins que arribo a la finestreta. Li entrego la referència. La dona allà present em pregunta el nom de la pacient, i els noms dels pares. Llavors em diu que m'esperi un moment. Finalment em dona una targeta groga amb una R.
Aquesta es la part més increïble. Com no tenim cita prèvia, hem de fer cua per a que ens donin un número de quota. És a dir, un número que ens dirà si tenim dret a rebre la visita del metge o no. En principi com jo anava amb referència de la doctora m'haurien de donar número, però jo anava molt perdut. Així que ens trobem tots allà afora esperant que una dona surti i doni números. Cosa que fa després de 30 minuts d'esperar i tota la gent se li tira a sobre per agafar-ne un. La dona agafa un cabreig monumental i dona números a tot fill de cristià. Cosa que no entenc. Resulta que a tots ens visitarà el metge? Doncs no. La resposta la trobem en el pas 4.
Amb el paperet numerat fem cua en una finestra. Aquesta serà la dona que realment ens afegirà a la targeta groga l'hora i el metge de la consulta. És a dir, el pas 3 era una criba. Tot i que realment el podien obviar. Mentre faig cua, una dona arriba i amb tota la calma del món es posa davant meu. Increïble! "Perdoni senyora, no veu que hi ha una cua?". "Tranquil, eh? Jo ja tinc guanyat el meu lloc allà dalt", em diu. No se si era possible però encara se'm posen els ulls més com a plats. De totes maneres aconsegueixo que la don foti el camp i tiri cap enrere a la cua. Per fi ja em toca. La dona m'agafa la targeta groga i em pregunta si la Dra. Sosa segur que em visitarà. Jo li dic que sí. Que he quedat així amb ella.
Ja tinc la targeta groga amb la cita. I ara? Ei, us en recordeu al principi què us he dit? Haig d'anar a fer l'expedient, home. A on? A les mateixes galeres d'abans. Arribo a la finestreta, la mateixa d'abans. Li dono la targeta i em diu: passa aquí al costat. Faig una passa cap a la meva dreta i em trobo a l'altre finestra. Esperant perquè davant meu hi ha una persona. Amb això arriba una altre dona i se'm posa davant. Casum tot! Es que no sabeu que es fer fila? "Senyora que estic jo". Per fi em toca i em fan l'expedient. En paper es clar. Fins ara no he vist ni un sol ordinador en tots els tràmits. Ara ja puc anar a la consulta de la Dra. Sosa i esperar.
Esperem gairebé 30 minuts. Després d'aquest temps encara no ens toca, però la Dra. Sosa surt i ens fa passar perquè s'acosta l'hora del migdia (portem des de les 7.30 recordeu) i no sigui que la doctora que posa la vacuna (que per complicar-ho més no es la Dra. Sosa) marxi a menjar. Ens fa un paper d'autorització per a que li posin la vacuna i marxem cap a la consulta de vacunació. Jo ja estic més content que uns gínjols perquè ja estem acabant aquest rotllo. Arribem a la sala i resulta que la doctora no hi és. Ha marxat a una altre centre de salut a vacunar. "Tornin demà" em diu una metgessa. "I una merda", penso.

Marxem de l'hospital amb un cabreig monumental. Almenys dinarem bé. Anem a un bon restaurant per fer passar les penes. Llavors Marlene em diu: "Tinc una coneguda al centre de salut de Santa Maria. Deixa'm veure si tenen vacunes". Després de dinar anem a aquest centre de salut. Està vuit, no hi ha pacients. La coneguda de Marlene ens fa passar i en cinc minuts som a fora amb la vacuna de la nena posada.

Així que compatriotes, no us queixeu del sistema de salut català. No sabeu el que teniu. Visc a Catalunya... A no. De moment visc a El Salvador.

Cartes d'El Salvador XXXVI

2010-10-23T17:25:00.001-07:00

Recentment he rebut la petició per part d'una emissora de podcasts per Internet, de fer una falca d'uns cinc minuts sobre el que jo volgués, relacionat amb les meves vivències al país. Això es el que li he enviat, en format àudio òbviament:

En el cor de Centre-amèrica existeix un petit país anomenat el cigronet d'Amèrica. Amb només vint mil kilòmetres quadrats conté un dels contrastos llatins més marcats. Des de l'opulència del país més ric, fins a la misèria més extrema, El Salvador pot contenir en el seu territori violència i bellesa en parts iguals.

Conegut també com el vall de les hamaques por els seus nombrosos volcans entrelligats, té una de les vistes més precioses del Pacífic quan el sol es pon.

País aquest majoritàriament productor de cafè y sucre, es mou de forma accelerada i desparella cap a convertir-se en un país del sector serveis, terriblement dependent dels Estats Units. De fet es tanta la dependència que la seva moneda local és el dòlar, i amb un 25% de la seva població al país nord-americà, el primer ingrés nacional son les remeses que envien els seus compatriotes. Tot i que un quart de la seva població no es troba en el país, té una de les densitats de població més altes del continent, provocant això seriosos problemes de desforestació.

A pesar d'això,la seva flora i fauna es rica i diversa. El torogoz es l'au nacional, i l'izote, la flor nacional.

I amb tot lo dit anteriorment potser es preguntin que fa un paio com jo en un lloc com aquest. Doncs resulta que per a un geòleg, aquesta terra cuscatleca on succeeixen terratrèmols, entren en erupció volcans i el creuen huracans, ve a ser alguna cosa així com el més paregut al paradís.

Carles Fernàndez

Geocastaway.blogspot.com

Cartes d'El Salvador XXXV

2010-10-21T19:12:00.001-07:00

Cartes d'El Salvador XXXV

Mai un viatge que presumiblement havia de ser "plàcid" en quant a temps y comoditat, esdevingué el pitjor trajecte mai fet entre Barcelona i San Salvador. El bitllet comprat amb antelació cap al mes de gener, contemplava un vol directe entre la capital catalana i Nova York (NY). Amb això ens estalviàvem els farragosos transbords a Londres o París. Un cop a NY passaríem quasi un dia amb els germans de la Marlene per a que veiessin l'Ariana (que és la meva filla, per als despistats). D'allà faríem un vol directe de cinc hores cap a San Salvador.

Però el sis d'agost estaven previstes unes altres circumstàncies per a nosaltres i per al vol 121 de Continental. A les 8 hores ja érem a la T1 de Barcelona-El Prat; a les 8.15 havíem facturat l'equipatge i pagat una maleta extra; a les 9 hores plorat el comiat dels meus pares (el qual ni em vull recordar); a les 9.15 passat el control de seguretat amb el que suposa viatjar amb nadó i cotxet; a les 9.30 érem a la porta d'embarcament i a les 9.45 començaven a retardar l'hora del vol previst per a les 10.45. Primer el van passar a les 11, després a les 11.30 i després a les 12.

La gent ja tenia la mosca al nas i començava a fer preguntes. Ningú sabia del cert que passava. Des del finestral vèiem l'avió, un Boeing 737, aparcat a la zona de pista i un munt de gent entrant i sortint de l'aparell. Ja corrien rumors de que l'estaven reparant, i que li havien de canviar una peça. A les 13 hores sospitosament van començar a repartir un fulletó on explicava els drets del passatgers. El menjar que estava a l'avió el van baixar. La gent s'estava alterant per que formalment ningú deia res.

Jo observava la situació mentre Marlene distreia la nena com podia. Ella també s'estava cansant. Entre una conversa informal que mantenien un català i un italià que va acabar amb la discrepància per part de l'"azzurro" sobre la característica identitària catalana, jo em vaig apropar a un noi del personal de seguretat de l'aerolínea.

- Sortirem avui? – li vaig preguntar.

- Segur que sí – em respongué ell -. Es molt estrany que es retardi tant. Molt estrany.

Tan estrany era que a les 14 hores ens comunicaven que definitivament el vol no sortiria fins a les 22.30 hores, davant la cara de bocabadats de tots els que érem allà esperant a la porta 17 de la T1. Menys macos, tothom va repassar el diccionari de males paraules si es que aquest existeix. Posterior a això ens van fer enfilar el mostrador per donar-nos uns tiquets per poder dinar i passar les més de vuit hores que ara ens quedaven per davant. Havia de ser el viatge més curt entre Europa i Amèrica que havia de fer, i per una peça de cinc centímetres es convertí en el més llarg.

--
C.F-L.

Ambigrama de Ariana

2010-07-31T07:30:00.001-07:00

Después de muuuuuuuuuuuucho tiempo. Un ambigrama del nombre de mi hija. Es obvio que he perdido mucha práctica.

CARTES “d'EL SALVADOR XXXIV”

2010-07-29T12:14:00.001-07:00

Avui faig aquest escrit el dia de Sant Joan. Un dia que es caracteritza per la seva tradició de foc, petards i berbena, així com de celebració per l'arribada de l'estiu i de la nit més curta de l'any. És aquesta tradició del foc la que m'ha portat a la ment una tradició que salvant les distàncies, implica també una component important d'aquest element tant primitiu. Estic parlant de les anomenades “boles de foc de Nejapa”. Amb una batalla de boles de foc, els habitants de la ciutat salvadorenya de Nejapa son testimonis d'una batalla que recrea l'erupció del volcà de San Salvador i que marca l'inici de les festes en honor del sant patró Sant Jeroni Doctor .
Centenars d'habitants de Nejapa -30 km al nord de la capital- i de ciutats veïnes i curiosos turistes atrets pel peculiar esdeveniment, es donen cita a les rodalies de l'hotel al parc central de Nejapa en una nit de diumenge per observar desenes de joves enfrontar-se amb boles de foc.
Abans de l'inici de la 'guerra', el centenar de joves, d'edats que oscil·len entre els 15 i els 24 anys, es pinten els seus rostres de color negre o blanc, es posen roba xopa amb aigua i guants de cuir humits per evitar cremar-se amb les boles de foc que van ser elaborades amb draps de cotó i amarrades amb filferro. .
Les esferes, de la mida d'una pilota de handbol, es preparen amb un mes d'antelació, se submergeixen en diversos barrils de gasolina perquè s'impregnin bé i puguin cremar millor.
Per iniciar la guerra, els joves 'nejapanenses', dividits en dos bàndols, encenen una enorme foguera i sobre ella tiren els centenars de boles de foc amb les que posteriorment inicien la seva guerra particular. Incomptables boles de foc solquen l'aire al carrer principal del poblat, que és l'escenari per la singular tradició.
L'adrenalina puja entre els participants, que tracten d'esquivar les lluminoses esferes, salten i recullen del sòl les boles per llançar-les novament contra el bàndol rival.
Segons la tradició, el 1658 una violenta erupció del volcà de San Salvador va destruir l'assentament on s'ubicava el petit poblat anomenat llavors Nexapa, la tragèdia va fer fugir als seus pobladors, els quals únicament van portar amb si una petita imatge de fusta del seu patró Sant Jeroni Doctor .
La llegenda afirma que, en un acte miraculós, Sant Jeroni Doctor els va indicar als que fugien de l'erupció que s'instal·lessin on actualment s'ubica el poblat Nejapa, localitzat a la falda nord-oest del volcà de San Salvador.
La guerra de boles s'anomena 'La recorda' perquè rememora a les pedres en flames que van sortir del volcà, les quals van destruir l'antic assentament i, a més, rendeixen honor al patró de Nejapa pel seu "miracle de salvar els antics pobladors del foc del volcà ".
La data d'inici de la tradició es desconeix però els pobladors la realitzen cada 31 d'agost ininterrompudament des de 1922.

Cartes d'El Salvador (XXXIII)

2010-06-07T02:33:00.001-07:00

Ara que estic per Catalunya, la informació directe de El Salvador, l'he de buscar als mitjans periodístics de la xarxa cibernètica. I mirant totes les notícies, per descomptat la majoria d'elles desagradables (no per que només succeeixin coses dolentes, sinó perquè són les úniques que els diaris semblen voler reflectir), he hagut d'anar a la secció de política per trobar un tema del que parlar.

Poques vegades parlo de política però de ben segur que se us ficaran els ulls com a plats si us dic que a El Salvador, els ajuntaments son mono-partidaris. És a dir, tot l'ajuntament se'l queda una formació política. Bonic, oi? Un partit anomenat A pot tenir el 51% dels vots, i un altre anomenat B el 49%. Doncs el partit A es queda amb tot l'ajuntament. Si el partit A ja estava governant els 3 últims anys (el que dura la legislatura als ajuntaments) no hi haurà major problema (que n'hi ha); però si fos el partit B el que hagués estat governant, molts dels funcionaris ja es poden anar acomiadant de la seva feina. A tal grau arriba la politització en aquest país, que els llocs als ajuntaments son posats per quota del partit. Jo mateix m'he trobat en la situació que la persona encarregada de la unitat ambiental d'un ajuntament no tenia cap mena de formació, no tan sols en medi ambient, sinó en cap altre. Molt bé, penses, li ensenyaré a aquest tècnic del partit A. Però al cap de tres anys me'l canvien per que guanya el partit B i ja m'ha fotut.

A més d'aquest petits problemes, es dona la circumstància que els ajuntaments tenen l'última paraula en temes d'ordenament del territori sobre el seu municipi. Això fa que la corrupció i el desordre proliferin per tot. Un gran constructor pot aconseguir urbanitzar tota una zona encara que estigui protegida, amb el fet de regalar-li al consell municipal qualsevol tonteria, com un parell de vaques. Aquest és el nivell d'alguns consells de municipis rurals, on fins i tot hi ha analfabets com a consellers. És encara una manera feudal de veure el territori. Alguns alcaldes es guanyen al poble per que paguen els taüt dels morts.

I tot això que us he explicat ve per que he llegit al diari que s'estan plantejant que els ajuntaments siguin plurals. Doncs felicitats tenint en compte que és un dels pocs països d'Amèrica Llatina que encara no ho és. El text extret de El Diario de Hoy¹ en la seva versió digital resa: "El interés de los partidos políticos de tener representantes en las alcaldías, aunque no hayan ganado la vara edilicia, los ha motivado a pensar en una fórmula donde todos ganarían, ya que uno se quedaría con el premio mayor: el alcalde, y el resto lograría algunas 'terminaciones': concejales". La meva pregunta és, es posaran d'acord per governar i fer avançar la ciutat, o es posaran d'acord per veure com es reperteixen millor el que robin.

Cartes desde "El Salvador" (XXXII)

2010-03-16T06:52:00.001-07:00

El dia despuntava a El Salvador. Un dissabte més al país de les hamaques. Encara era fosc però la Marlene (embarassada de 5 mesos) ja havia enllestit la roba per anar a rentar al riu amb la seva mare i la neboda. Ja feia mesos que s'havia espatllat la rentadora però no havíem fet l'ànim de comprar-ne una de nova per que li agradava apropar-se al naixement d'aigua termal i petar la xerrada mentre fregava i esbandia la roba dins de la bassa. Cal dir que jo l'havia acompanyat alguna vegada a rentar, però mai tant de matinada.

Aquest cop m'havia quedat dormint més estona, però em va ser impossible. A quarts de set trucaven al telèfon demanant si els hi podíem vendre llet. El germà de la Marlene tenia una vaca que acabava de parir i cada dia l'havia de munyir.

Així que em vaig aixecar i vaig anar a la cuina, una construcció de totxo al costat de la casa menjador. Encara estava encès el foc de llenya i vaig poder comprovar que m'havien deixat una mica de cafè. El vaig abocar dins d'un "guacal" que es la closca d'un fruit i que partit per la meitat serveix de recipient. Amb el cafè tebi vaig seure afora de la cuina, dins de l'immens pati del terreny que la mare de la Marlene te al cantó Primavera. Em vaig posar els cascos de l'ipod per escoltar l'últim número del podcast (programa de radio baixat d'internet) de ciència ficció "Fuera de Orbita". Em vaig acabar el cafè i encara escoltant el programa vaig procedir a regar el pati. Estàvem a l'estiu, no plovia ni una gota i tot estava ben sec i ple de pols. Regar era el millor per baixar la temperatura. A més quan arribés la Marlene hauríem de penjar la roba i havíem d'evitar la polseguera.

Aprofitant que el terreny ara era humit, vaig escombrar el pati fins que va arribar tota la colla del riu. Penjar la roba ara era bufar i fer ampolles. Amb el gran sol que feia, dintre de poques hores ja estaria seca.

Encara no eren les nou del matí. La mare de la Marlene va posar a escalfar alguns "tamales" al foc mentre nosaltres xerràvem i veiem la televisió. No feien res de bo, així que varem connectar un HDMI per veure la temporada cinc de Lost.

Relaxats a l'hamaca, vaig posar la mà a sobre de la panxa de la Marlene. Notava la pell freda de l'aigua de la bassa, i uns instants després un moviment suau. L'Ariana, la meva filla, em responia.

Entrevista a El Clot-Gener 2010

2010-01-07T11:30:00.000-08:00

1. Com va sorgir la idea d'anar a El Salvador? Quan temps fa ja d'això?
Era l'any 2003. Jo m’acabava de llicenciar en geologia i no tenia feina. Després de sis mesos buscant, vaig veure una vacant per anar de voluntari a El Salvador amb l’ong Geòlegs del Món. Jo ja era soci de la organització. Em vaig presentar i em van escollir per anar (tampoc s’hi van presentar gaires), en principi per tres mesos. Ja porto sis anys.

3. I la família què va dir?

Suposo que no ho veurien gaire clar. Jo haig de dir que tampoc ho veia clar. Només s’escolten coses dolentes d’aquest país. Però un cop allà veus que, tot i que té les seves coses dolentes, no es tan lleig com t’ho pinten. Però tornant a la família, sempre han respectat les meves decisions i els hi agraeixo tot el suport que em donen.
2. A què et dediques ara allà?

Jo sóc geòleg i El Salvador és un país on no existeix aquesta carrera. Cada any succeeixen desastres vinculats amb els fenòmens naturals: huracans, terratrèmols, esllavissades, erupcions... El que jo faig es estudiar principalment aquestes amenaces (sobretot les inundacions i les esllavissades), fer mapes de risc i intentar que les municipalitats els tinguin en compte per fer l’ordenament del territori. Penseu que El Salvador té una densitat de població molt elevada i es construeix en llocs on no s’hauria de construir. Llavors passa el que passa...
3. Segur que han patit greus problemes climàtics durant tots aquests anys. Quin recordes en especial.

Recordo especialment l’any 2005. Al juny va haver-hi una alarma groga per l’aproximació de l’huracà Adrian pel Pacífic, cosa que mai havia succeït. Finalment es va quedar en no res però ens va posar a tots en alerta. Això va ser el principi, per que al setembre va entrar en erupció el volcà de Santa Ana, creant una espectacular columna de cendres. I als quinze dies, l’huracà Stan va impactar fortament al país. Va ser un any mogut. I aquest novembre de 2009 també ha sigut terrible a la capital degut a l’huracà Ida. He vist gent quedar-se sense casa.
4. Et va costar molt aclimatar-te a aquella societat? Què trobes a faltar de Catalunya?

De fet al principi ho veus com una aventura. Tot et sembla curiós i diferent. I si tens esperit viatger t’adaptes ràpid al ser un país llatí com el nostre. El que es porta pitjor és l’alta taxa de violència que hi ha. I també la manera horrible de conduir que té la gent. De Catalunya sempre s’hi troben a faltar coses. El menjar òbviament, tot i que aprofito per endur-me coses sempre que vinc. També poder sortir a passejar a donar un vol pel carrer i prendre un cafè tranquil. I la família i els amics, tot i que ara les noves tecnologies com l’internet permeten un contacte més proper.
5. Fa poc et vas casar amb una noia salvadorenca. Explican's com són els casaments a El Salvador.

Doncs al ser un país catòlic, els casaments no es diferencien en molt dels nostres en els costums. Ara bé les condicions econòmiques de les famílies no son ni de bon tros les mateixes. Després de l’acte religiós, es pot quedar al pati de la casa d’un dels nuvis i menjar una mica d’arròs amb pollastre.
6. A Catalunya no arriba gaire informació d'aquest país centreamericà. Creus que ajuda la teva secció al Clot per conèixer-lo millor?

El que arriba aquí son les coses dolentes. El Salvador és un país molt petit (com Catalunya), i té repercussió mundial només quan hi ha assassinats o coses semblants. El que jo intento és que a través de les meves vivències, es plasmi la cultura i la manera de fer salvadorenca. Que pot ser alhora fascinant e irritable.
7. Aquest Nadal has tornat a casa amb la teva esposa a veure la família. Què li expliques a la Marlene sobre Catalunya i Monistrol? Li ha agradat?

La meva esposa sap de sobres que és Catalunya, la seva cultura i l’idioma. Però una cosa es explicar-ho i l’altre diferent viureu. El país li agrada, Monistrol diu que s’assembla a un poble de El Salvador que es diu Jucuarán; però el que porta pitjor és el fred. Acostumada als 30 graus de calor casi tot l’any, això li sembla una nevera.
8. I per acabar. Què els hi podriem dir als monistrolencs i monistrolenques per animar-los a visitar alguna vegada El Salvador?

A pesar de que el país encara no està totalment exposat a l’aparador turístic, hi ha llocs extremadament meravellosos que els grans operadors ja tenen en el punt de mira. Les platges del pacífic son molt belles, així com ho son les excursions als volcans, a les runes mayes i a les fonts d’aigües termals. Això si, mireu d’anar amb gent local o algú que us faci de guia per que molts dels llocs no es troben indicats. Realment El Salvador és per als qui els agradi l’aventura i conèixer un país encara “verge” turísticament parlant.

Cartes d'El Salvador (XXXI) - text

2009-08-19T09:24:00.001-07:00

"ANUNCI: Si no vols llegir el següent text, pots escoltar-lo a l'anterior post...

Des de la ignorància que propicia el no conèixer com son les coses, es que hom busca fons d'informació per entendre com està el món y fer-se una idea més o menys objectiva de com aquest evoluciona. Però de vegades, al revisar els diaris un es troba amb notícies curioses que no s'acaba de creure.

És així com llegint majoritàriament La Prensa Gráfica y el Diario de Hoy, els dos diaris amb més difusió del país, que m'he trobat amb algunes notícies que val comentar.

La primera notícia es sobre la concessió d'un estudi sobre avaluar la possibilitat d'aprofitament del vent per generar energia eòlica.

El titular deia "Encarreguen a Iberinsa estudi eòlic". Iberinsa, que es una empresa espanyola, firma un contracte amb la CEL (Comision Ejecutiva Hidroeléctica) per fer aquest estudi. Ja tenien localitzats dos llocs del país on poder fer parcs eòlics. El president de la CEL va explicar que els fons ($397mil) venien d'una donació del govern de….. ESPANYA!! És a dir, el govern d'Espanya dona diners a una empresa (CEL) i l'estudi per la factibilitat (on aniran a parar aquests diners que el govern espanyol ha donat) el farà una empresa del mateix país que ha donat els fons… (mmmm).

Llavors l'empresa té 15 mesos per veure la viabilitat del projecte en zones de Metapán i San Isidro, on poder construir parcs eòlics. Encara que coneixent a El Salvador ja us puc dir que difícilment serà viable. No fa falta invertir $397mil.

El projecte ja va iniciar quan la CEL en coordinació amb la Universitat, el Ministeri de Medi Ambient y l'institut meteorològic de Finlandia… aviam, aviam. Que foten els finlandesos aquí amb el calor que fa. Deuen anar amb barres de gel a la motxilla tot el dia per no desfer-se. Doncs aquesta gent ja havia fet un estudi de diagnòstic de possibilitat de generació eòlica. Llavors em pregunto com es que tornen a invertir diners amb el tema. Doncs resulta que van trobar dos possibles llocs on la velocitat supera la velocitat de 6 m/s que es el límit mínim de construcció de les torres eòliques."

Cartes d'El Salvador (XXXI)

2009-06-24T10:47:00.000-07:00

De moment l'audio de l'escrit...

Cartes d'El Salvador (XXX)

2009-06-08T11:03:00.003-07:00

Ja han passat uns dies de que el 15 de març el partit "Farabundo Martí para la Liberación Nacional" (FMLN) va guanyar la presidència del país a través del periodista Mauricio Funes. Un moment històric per al país que portava vint anys governat pel partit de dretes "Alianza Republicana Nacionalista" (ARENA). La guerra civil que va enfrontar a l'exèrcit amb la guerrilla -i actual partit polític FMLN- va acabar l'any 1992, quan nosaltres celebràvem els jocs olímpics.

La campanya electoral, que pràcticament va durar un any saltant-se qualsevol article de la llei electoral, ha estat farcida d'insults, manipulacions i cops baixos. Per ambdues parts però sobretot per la banda de la dreta que aquest cop li veia molt aprop les orelles al llop. Van intentar vincular fins a la sacietat a Mauricio Funes amb Hugo Chávez. Si guanyava el FMLN, aquest petit país de Centre Amèrica es transformaria en un satèl·lit del país bolivarià. Tot passaria a mans de l'estat, la propietat privada desapareixeria i s'acabaria la feina. A més, Funes intentaria perpetuar-se al poder infinitament mitjançant reformes a la constitució. Van acusar d'assassí i genocida al segon de Funes que ocuparia la vicepresidència. Funes durant la campanya sempre va fer referències a Lula i Bachelet sabent que posicionar-se amb Chávez hagués estat un error.

Per la seva banda, Funes feia una campanya més propositiva i no va ser fins a l´últim mes que va entrar en una propaganda més agressiva contra el candidat Rodrigo Ávila d'ARENA. Un eslògan que van treure, va ser la imatge del policia dels Simpson –donat que Ávila havia sigut el cap de la policia- menjant donuts.

Tota la tensió que s'estava acumulant no feia presagiar res de bo. Hi havia morts de simpatitzants d'ambdós partits, i per la meva part no tenia claredat del que podia passar les 24 hores següents a les eleccions. Sobretot si el tribunal electoral –altament partidista- trigava a donar els resultats.

Funes exhortava als seus simpatitzants a defensar el vot davant d'un possible frau electoral. Comentaris marcats com a desestabilitzadors per ARENA, i que volien posar en dubte la democràcia del país.

Al final 70.000 vots van decantar la balança del cantó de Funes. Un bon candidat havia guanyat a un mal candidat i a una campanya brutíssima. La població salvadorenya va donar mostres d'una maduresa que sincerament no esperava. Però en percentatges estem parlant de 52% a 48%. La divisió social és evident.

--
C.F-L.

Cartes d'El Salvador (XXIX)

2009-06-08T11:03:00.001-07:00

El 18 de gener es van produir les eleccions per escollir nous consells municipals y també per renovar l'assemblea legislativa. El Salvador es un país presidencialista, això vol dir que el poble té una votació específica per escollir el president, el qual té poder per revocar certes lleis. Aquesta votació per a president, serà el pròxim 15 de març. Inicialment havien de ser les tres eleccions el mateix dia (cosa que passa cada 15 anys), però per decisió de l'assemblea es van separar.

En algun altre escrit us devia parlar sobre els partits majoritaris d'aquest país. Per una banda tenim el partit de dreta ARENA, i per l'altre l'ex-guerrilla FMLN, d'esquerres. Aquest bipartidisme es manifesta a nivells bàsics de la vida, fins al punt d'entorpir una simple relació veïnal. A la pre-campanya política hi van haver-hi actes de violència entre simpatitzants d'ambdós partits.

Com que aquí semblem estar en el país sense llei, o almenys en el país on aquesta no s'aplica, el codi electoral es com paper mullat. No es compleixen els terminis d'inici i final de campanya, es fa propaganda bruta sobre el contrincant, no es respecten els espais públics i totes les ciutats queden empastifades de pamflets, cartells i pintades que perduren anys.

Però el més trist de tot es el frau consentit que existeix. El sistema té deficiències tal i com ho expressa l'informe dels observadors de la Unió Europea que es troben al país (http://www.eueom-sv.org/es/portada). Només per citar-ne alguns dels que em semblen més greus:

1. La ausencia de una ley de partidos políticos y las importantes lagunas de la legislación electoral salvadoreña, que la sitúan en algunos aspectos importantes por debajo de los estándares internacionales en materia electoral.

2. El sistema de emisión del Documento de Identidad Único (DUI), que es la base tanto del registro como del padrón electoral, brinda la posibilidad de que se realicen cambios de domicilios fraudulentos con la única intención de votar en un municipio diferente al de residencia, lo que ha generado una fuerte desconfianza en el padrón en ciertas zonas del país.

3. Los miembros de las juntas receptoras de votos y los vigilantes de los partidos políticos pueden ser asignados por sus partidos a cualquier junta receptora de votos en el país y están legalmente autorizados a votar en la misma, siendo sus nombres agregados manualmente al padrón electoral. Ello genera un potencial número adicional de votantes en cada municipalidad que puede ser utilizado para incrementar los resultados electorales de un partido específico. Todos los partidos políticos pueden usar esta inusual estrategia en función de sus necesidades específicas, si bien los partidos mejor estructurados están en mejores condiciones de beneficiarse de la misma que los más pequeños.

En el cas de El Tránsito, el poblet on visc els caps de setmana, es va fer present la manifestació d'un frau acceptat. I dic acceptat per que tothom ho fa en la mesura que pot. I els punts 2 y 3 esmentats anteriorment son per a mi la clau. Hom pot tenir tants DUI (DNI a Catalunya) com vulgui. I els centres emissors de DUI son del govern. Molt es parla de la vinguda de Nicaragüencs i Hondurenys als quals se'ls hi treu identificació i s'inclouen al padró. També gent que té identificació amb residencia a varis llocs i vota més d'un cop.

I el més increïble, les taules de votació les formen gent dels partits polítics (no gent imparcial). Aquesta gent que és a taula, no està inclosa al padró i a més tenen quatre acreditacions més per a altre gent. Amb aquesta acreditació pots votar arreu per que no ets al padró i no saben si has votat. A Això li diuen mobilització de votants i es reflexa en el punt tres citat abans. A El Tránsito, ARENA va comprar les acreditacions de tots els altres membres de la taula, excepte òbviament del FMLN. Quan li van venir tots els votants mobilitzats, es a dir, les persones de les altres taules d'altres municipis, no va poder fer res per impedir que votessin.

El FMLN va perdre per 108 vots amb ARENA a El Tránsito. L'emprenyament del FMLN no es pel frau en si, si no per que ells no van poder mobilitzar més gent que els altres. Visca la democràcia!

--
C.F-L.

Ambigrama Setmana Santa

2009-04-13T16:18:00.000-07:00

Una mica tard però com estava de vacances i sense internet... fins ara ho penjo.

Espero que hàgiu tingut una bona:

______________________________________

Un poco tarde pero como estaba de vacaciones y sin internet... hasta ahora lo cuelgo.

Espero que hayáis tenido una buena:

Ambigrama de Felicidades

2009-03-24T17:42:00.000-07:00

Salut amics. Feia molt i molt de temps que no dissenyava un ambigrama.
Però la recent agenda familiar d'aniversaris m'ha motivat a realitzar aquest.
Així que felicitats a tots... (em queda pendent la versió catalana...tranquils)
____________________________________

Saludos amigos. Hacia mucho y mucho tiempo que no diseñaba un ambigrama. Pero la reciente agenda familiar de cumpleaños, me ha motivado a realizar este.
Así que felicidades a todos...

Triunfo del FMLN || Triomf del FMLN

2009-03-16T08:36:00.001-07:00

Ahir 15 de març es va viure un dia històric a El Salvador. Després de la fi de la Guerra Civil al 1992, i de 20 anys de governs de dretes, per primer cop a la història del país un líder d'esquerres agafa la presidència. Els reptes son grans i la gestió d'un país dividit entre ambdues forces polítiques complicat.

_________________________

Ayer 15 de marzo se vivió un día histórico en El Salvador. Después del final de la guerra civil en 1992, y de 20 años de gobiernos de derechas, por primera vez en la historia del país, un partido de izquierdas llega a la presidencia. Los retos son grandes y la gestión de un país dividido entre las dos principales fuerza políticas, complicado.

Veure notícia a la televisió espanyola.

Una història geològica || Una historia geológica

2009-01-28T13:28:00.000-08:00

CARTES DE “EL SALVADOR” (CAPÍTOL XXVIII)

2009-01-20T10:09:00.001-08:00

L'escrit d'avui és una denúncia. Una denúncia al sistema econòmic que permet la immersió de les grans economies del món dins de les petites economies. I no ho fan sense ànim de lucre. Evidentment no es tracta de que perdin, sempre hi haurà d'haver un benefici. El criticable és que no apliquin els mateixos criteris que aplicarien en el seu país d'origen. S'aprofiten dels països amb una institucionalitat dèbil i un marc normatiu fluix. Una de les fórmules que ho permet són els Tractats de Lliure Comerç (TLC). Aquests són convenis entre països o regions per tal d'establir normes en la circulació de capital i mercaderies (excloent persones). El problema esdevé quan es comparen dues economies com la d'EUA i la d'El Salvador. Quin potencial exportador pot arribar a tenir El Salvador enfront dels EUA?. En els TLC les empreses multinacionals arriben sota les mateixes lleis imperants al país de destí. Evidentment els EUA tenen unes lleis molt més estrictes que les salvadorenyes per motius de debilitat institucional. Això dona peu a que les empreses realitzin activitats en terreny salvadoreny que en el seu país d'origen no serien permeses.

Un dels casos més sonats va ser el de METALCLAD a la ciutat de San Luis Potosí (Mèxic). Al 1996 l'empresa nord-americana Metalclad va demandar al govern mexicà per violar el capítol 11 del TLC quan el govern de San Luis Potosí va impedir obrir a aquesta empresa un dipòsit de deixalles tòxiques. Sota les normes del TLC, la denegació del permís per a obrir un abocador va ser considerada un acte d'expropiació i el govern mexicà va haver de pagar a Metalclad una indemnització de 16,7 milions de dòlars.

Ara un cas semblant s'està obrint a El Salvador. L'empresa PacificRim va iniciar fa anys l'exploració de reserves d'or al nord del país. N'han trobat abundants quantitats amb la qual cosa seria altament rentable la seva explotació. Ara bé, només un 2% dels beneficis seran recaptats per la municipalitat i el govern. I pitjor encara, quin serà el seu impacte mediambiental en un país tan petit i tan superpoblat on la institucionalitat és tan fluixa i les responsabilitats se les emporta el vent?. De moment el govern no aprova la fase d'exploració. Hi ha eleccions generals el 15 de març que ve i no volen problemes socials abans d'aquesta data. Però l'empresa ja ha invertit una quantitat important de diners i vol començar a recuperar-los extraient ja el metall.

De sobte el 9 de desembre, la PacificRim va anunciar formalment la intenció d'iniciar un procés d'arbitratge internacional contra el govern salvadoreny. Segons les regles i procediments del TLC les parts involucrades tenen 90 dies per a resoldre la disputa amigablement des del moment de l'anunci d'intenció de demanda d'una de les parts. Si no hi ha acord, la companyia té el dret de començar el procés d'arbitratge. En tal cas, això seria el 9 de març de 2009. L'arbitratge seria administrat sota la "Convention on the Settlement of Investment Disputes Between States and Nationals of Other States and under the Rules of Procedure for Arbitration Proceedings of the International Centre for Settlement of Investment Disputes ("ICSID"). ICSID és una afiliada del Banc Mundial i les seves oficines centrals estan a Washington, D. de C.

Carles Fernàndez

Podeu llegir mes a:
http://cfedez.blogspot.com/

--
C.F-L.

El congrès de la GSA, Houston || El congreso de la GSA, Houston

2008-12-01T20:38:00.000-08:00

La meva ponència...
-----------------------------
Mi ponencia...

Geologists in action

2008-11-19T15:08:00.000-08:00

Ambigrama de Marta

2008-10-26T15:48:00.000-07:00

Després d'uns dies he pugut fer una ambigrama per les "Martes" que visiten el bloc. ;)
--------------

Después de unos dias he podido hacer un ambigrama para las "Martas" que visitan el blog. ;)

Cartes de El Salvador (XXVII)

2008-09-30T17:01:00.001-07:00

Dilluns 11 d’agost de 2008. Després d’un any d’absència al meu país, torno de vacances. Simplificant puc dir que com a mínim es una sensació estranya. Quan tots el demés se’n van de vacances a conèixer altres llocs, jo torno per a veure als meus amics i familiars. Es comú que entre els companys de feina allà a El Salvador, ens diguem que necessitem dos mesos de vacances: un per a la reentrada i visitar els corresponents avinguts; i un segon per realment fer vacances. La veritat es que amb o sense bromes, sí has de fer, encara que sigui de memòria, una agenda de les vacances reservant quins dies aniràs a veure a tal i tal altre persona.

Als cooperants que estem a l’estranger, l’Agència Espanyola de Cooperació (AECI) ens dona un nom ben lleig. Parla de nosaltres com els expatriats. I ben bé no hi ha cap persona cooperant que conec, que li agradi aquest nom. Si busco expatriat al diccionari Ramon Llull diu:

"Persona que viu fora de la seva pàtria".

I tot i que la definició sí esta en acord amb la realitat, al sentir la paraula, més sembla que a un l’han fotut fora de la seva pàtria, més que ha marxat per voluntat pròpia.

Les anteriors 210 paraules, corresponents a 926 caràcters sense comptar els espais, van ser escrits a Monistrol de Calders. El paràgraf que esteu llegint ara i les següents 208 paraules, han estat escrites en un altre continent, en un altre país, en una altre ciutat.

La mandra de tornar a la feina ha estat aquest cop descomunal. Quines poques ganes de treballar! El viatge de tornada ja ha sigut d’entrada llarg, ja que he hagut de fer nit a Atlanta i sortir l’endemà cap a El Salvador. I l’arribada tampoc ha tingut el mateix sabor d’altres vegades. Serà que ja he fet aquest viatge un munt de vegades. Més de 15 hores de vol que et fan gràcia la primera vegada però que a la cinquena ja t’avorreixen. I si s’acaba d’estavellar un avió a Madrid tres dies abans, a més d’avorrit vas acollonit (i amb rodolí de propina).

Després t’espetega aquella calor infernal a la cara només sortir per la porta d’arribades. Hi ha un munt de gent, de caps que no coneixes, tots intenten buscar un rostre conegut que surti per la porta i de seguida veus que pel noranta-nou punt nou per cent de la gent se li enfot la teva existència. Potser fixen un parell de segons la vista en tu per que ets estranger. Deuen pensar “que carai ve a fotre aquest al meu país”. I a la fi, entre la multitud una persona reconeguda, una cara inconfundible que dibuixa un somriure al rostre i et pregunta com ha anat el viatge.

Ambigrama de Javier Maria

2008-09-09T17:36:00.000-07:00

Aquest és l'ambigrama del que estic més orgullós. Només en paper... però espero tenir temps per crear un bon disseny....
-------------
Este es el ambigrama del que estoy más orgulloso. Sólamente en pape.. pero espero tener tiempo para crear un buen diseño.

Ambigrama de Karla y Oscar

2008-09-09T17:34:00.000-07:00

Ambigrama para una compañera de la oficina de planificación que se casó recientemente... con Oscar.
-------------
Ambigrama per a una companya de l'oficina de planificació que es va casar recentment... amb l'Òscar.

Ambigrama de Miguel

2008-09-09T17:31:00.000-07:00

Un ambigrama para Miguel. Compañero de trabajo que ahora esta por las antípodas aprendiendo inglés.
------------------------------

Un Ambigrama per a Miquel. Company de feina que ara es troba per les antìpodes aprenent anglès.

A la feina | Al trabajo

2008-08-28T17:47:00.000-07:00

Ja torno a ser a la feina. I si no us ho creieu...
___________________________________

Ya vuelvo estar en el trabajo. I si no os lo creeis...

Ambigrama d'aigua || Ambigrama de Agua

2008-08-20T03:17:00.000-07:00

Un ambigrama relacionat amb la meva feina, i al final la que dona orígen a la vida... Recurs preciat d'incalculable valor. Leonardo Da Vinci deia:"L'aigua és el vehicle de la naturalesa".
_________________

Un ambigrama relacionado con mi trabajo, y al final la que da origen a la vida... Recurso preciado de incalculable valor. Leonardo Da Vinci dijo: "El agua es el vehículo de la naturaleza".

La Ruta del vol || La ruta del vuelo

2008-08-12T14:36:00.000-07:00

La ruta d'avió que he seguit aquest cop des d'El Salvador fins a Barcelona i que serà la mateixa de tornada.
_______________________________

La ruta de avión que he seguido esta vez desde El Salvador hasta Barcelona, y que sera la misma para la vuelta.

Ver mapa más grande

Sismo || Sisme

2008-08-01T09:32:00.001-07:00

Just després de gravar el vídeo de l'entrada anterior, un sisme va sacsejar el país. Una estona més i poder hagués gravat en viu el moviment...
http://neic.usgs.gov/neis/bulletin/neic_vdaf_l.html

_________________________________________________

Justo después de grabar el video de la entrada anterior, un sismo sacudió el país. Un rato más y quizás hubiera grabado en vivo el movimiento...
http://neic.usgs.gov/neis/bulletin/neic_vdaf_l.html

Impressions || Impresiones

2008-07-30T22:41:00.000-07:00

CARTES DE "EL SALVADOR" CAPITOL XXVI

2008-07-15T17:14:00.001-07:00

Recentment m'he vist empès per alguns companys a explicar les meves aventures alhora d'agafar els busos que em portaven cap a la zona oriental del país. En algun escrit us he explicat sobre el bus especial 302 o suicîda, i com la gent entra gairebé a cops de colze quan encara ni s'ha aparcat.
Però avui us parlaré d'un altre bus. El bus que agafava per venir des d'orient cap a San Salvador la matinada dels dilluns. Aquest bus que es feia anomenar exclusiu -o esclucivo fins a com ells ho van escriure- tenia la sortida oficial a les 6.20am. Tenint aquesta hora com a referència, un calcula el temps que triga entre que obre els ulls i es planta davant del bus amb un marge d'uns 10 minuts. Als inicis em llevava a les 5.30, em rentava la cara, en vestia i anava des d'El TránsitoUsulután que es d'on sortia el bus. Normalment quan arribava ja hi havia unes 15 ó 20 persones. Però de sobte em trobava amb la típica anarquia salvadorenya. No feia que hagués arribat el 15 de 50 -que cabíem al transport-, per que la gent sense concert ni ordre no feia cap mena de cua. Però quin cachondeo es aquest. Llavors resultava que els últims eren els primers. No podia ser. Amb un cabreig monumental, un dia li vaig dir al senyor que hauria de donar números per que allò era un "desmadre". I no se si per fer-me cas o per iniciativa seva van començar a donar números.

Peró salvat aquest escull, es presentava un de nou. Com us he dit aquest era el bus exclusiu. Això implicava que no podia dur gent dreta, en contraposició als altres busos regulars o especials que podien portar gent fins al sostre (estic exagerant... però no tant). I perquè uns sí i els altres no, no m'ho pregunteu però així era. La qüestió, i això us ajudarà a entendre una mica la mentalitat salvadorenya, era que quan el bus s'omplia fotia el camp. Curiós, eh? Tan se val que hagués de sortir a les 6.20am. Ja estic ple, marxo. Doncs heus aquí que amb la lògica de qualsevol ser humà basada en la cultura individualista i personalista del jo, la gent va començar a arribar cada cop més d'hora per agafar el bus. Fins al punt de que una setmana, seguint jo la meva rutina normal, em vaig trobar amb el número 50, i a l'altre setmana ja el bus havia marxat. Amb l'emprenyada corresponent, vaig haver de modificar els meus hàbits matutins dels dilluns, i despertar-me a les 4.45am per agafar el maleït bus.
"Pero no ve cada vez salimos antes? Tendremos que levantarnos a las dos de la mañana?" li vaig espetar un dia al conductor. "Si salieran a la hora que toca, la gente no vendría tan pronto porque se tendría que esperar dos horas". I la resposta va ser com a mínim curiosa.
"Sí es verdad. Estamos pensando en poner otro bus que salga a las 7.20".
Què interessant. "Podria donar-se el cas que el de les 7.20 sortís abans que el de les 6.20?" vaig pensar.

Carles Fernandez
cfedez.blogspot.com

--
C.F-L.

Ambigrama de Tinet

2008-06-20T09:03:00.000-07:00

Un Ambigrama pel Tinet de Monistrol de Calders. Aprofito per felicitar-lo per les seves exposicions fotogràfiques....
Aquí tens un regal (potser per a que l'utilitzis de firma ... :)
___________

Un Ambigrama para el Tinet de Monistrol de Calders. Aprovecho para felicitarlo por sus exposiciones fotográficas...
Aqui tienes un regalo (quizás para usarlo de firma ... :)

Context Geologic El Salvador || Contexto Geologico El Salvador

2008-06-05T18:31:00.001-07:00

Ambigrama de Joela

2008-05-28T12:55:00.000-07:00

Un ambigrama que ja feia dies que la Carmela ens parlava per una noia que es volia tatuar el seu nom. Encara que sigui tard aqui va.
____________

Un ambigrama que hacia días que C armela hablaba de el para una chica que se lo quería tatuar. Aunque sea tarde ahí va.

Doblar una camiseta || Doblegar una samarreta

2008-05-21T20:31:00.000-07:00

Si sou d'aquells que no podeu perdre un segon perque esteu molt ocupats, i teniu una vida intensa, us anirà bé saber com es doblega una samarreta en 2 segons.
_____________

Si sois de esos que no podéis perder un segundo porque estáis muy ocupados, y tenéis una vida muy intensa, os ira bien saber como doblar una camiseta en 2 segundos.

Cartes d'El Salvador (Capitol XXV)

2008-05-21T10:15:00.001-07:00

El 22 d'abril es commemora el dia de la Terra. Per alguns no farà falta que els hi recordi que és la casa on vivim; per alguns altres serà vista com una casa aliena a la seva (tal i com si fos la del veí); i encara per a uns altres no la veuran com una llar pròpia o estranya, sinó un lloc del qual extreure'n un profit i tornar-hi totes les deixalles que generem. Ja està de més parlar de les tres erres (reduir, reutilitzar, reciclar). Ja està de més parlar de tenir una gestió sostenible energèticament. Ja està de més parlar del canvi climàtic i de les conseqüències que tindrà. Per l'amor de Déu, si a aquestes alçades ja hem sentit mil vegades tot el que hem de fer i el que no. Ja depèn de cadascú que ho apliqui.

Però més enllà de la individualitat estan les polítiques d'aquells que prenen decisions. De què serveix que recicli l'aigua en un país europeu, si en un país de centreamerica privatitzen l'aigua sense cap control ni regulació. De què serveix augmentar l'ús d'energia solar si a l'Àfrica es fabriquen guerres per explotar el petroli. De què serveix reduir l'emissió de CO2 del meu cotxe, si el meu país compra els excedents d'emissió a un país subdesenvolupat...

Quina hipocresia com funciona aquest món d'humans, fet per humans i buscant el benefici d'alguns humans; però un món on no només hi ha humans.

Ja es podria tenir un cotxe que funcioni amb hidrogen però no hi ha pressa per implementar-ho. Ara es dediquen al biodiesel provocant l'encariment del blat, la canya de sucre i d'altres, i generant condicions de fam en diverses parts del planeta.

A Catalunya ja tenim sequera però els que prenen decisions es barallen entre ells.

CFL

cfedez.blogspot.com

Ambigrama de Olga

2008-05-19T12:51:00.001-07:00

Un ambigrama express sorgit en un interpas de la feina... en paint lletra Blackadder
_______________

Un ambigrama express salido en un intermedio del trabajo...en paint letra Blackadder

Ensayo sobre la ceguera en pelicula || Assaig sobre la ceguera

2008-05-14T17:36:00.000-07:00

Me acabo de enterar que el libro de José Saramago ha sido convertido en película (titulada Blindness). Este blog no es para esto pero no puedo dejar de introduciros el trailer. El director es el mismo del de Ciudad de Dios.....
____________
Acabo de saber que el llibre de Jose Saramago ha sigut convertit en pelicula (titulada Blindness). Aquest blog no és per això pero no puc deixar de posar-vos el trailer. El director es el mateix del de Ciutat de Déu...

Ambigrama de regal II / Ambigrama de regalo II

2008-05-13T07:19:00.000-07:00

Avui us ensenyo l'ambigrama que m'ha enviat en Jose Manuel. Com veieu es un gran ambigramista i de seguida es reconeix el seu estil. Gràcies
_________________________________

Hoy os enseño el ambigrama que me ha enviado Jose Manu el. Como veis es un gran ambigramista y enseguida se reconoce su estilo. Gracias.

Ambigrama de Jose

2008-04-30T18:39:00.000-07:00

Ambigrama rapido (express) [a ver si formalizamos lo de express, eh Adrian?]
Este para Jose, cuya pagina recomiendo.
____________-

Ambigrama ràpid (express) [ a veure si ho formalitzem això d'express, eh Adrià]
Aquest per al Jose, que te una pàgina la cual recomano

El missatge de l'aigua || El mensaje del agua

2008-04-26T09:30:00.000-07:00

Masaru Emoto i la seva teoria
===================
Masaru Emoto i su teoria

Ambigrama de Terra

2008-04-21T21:46:00.000-07:00

Aquest ambigrama va dedicat a la Terra per ser 22 d'abril el DIA de la Terra. Per la paciència que té al suportar-nos.
______________________-

Ambigrama dedicado a la TIERRA por ser 22 de abril el DIA de la Tierra. Por la paciencia que tiene al soportarnos.

Ambigrama de Carles

2008-04-21T19:22:00.000-07:00

Tercero de la tanda. El mio propio que ya era hora que lo hiciera. Version español / catalan. En PAINT letra Ravie.
___________

Tercer. El meu propi que ja anava sent hora. Versió castellà / català. Fet amb el PAINT lletra ravie.

Ambigrama de Ester

2008-04-21T19:19:00.001-07:00

Segundo de la tanda. Ambigrama de Ester. Para mi hermana a la cual le envio un abrazo y deseo que se mejore. Hecho en PAINT letra Gigi.
_______________

Segon de la tanda. Ambigrama d'Ester. Per la meva germana a qui envio una abraçada i li desitjo que es mellori. Fet amb el PAINT lletra Gigi

Ambigrama de Vilma

2008-04-21T19:14:00.000-07:00

Després d'un temps tinc una tanda d'ambigrames fets amb el PAINT. Aquí tenim el de VILMA. Neboda d'un company de feina.
_______________________

Después de un tiempo de sequia os presento una "tanda" de ambigramas hechos en PAINT. Aqui tenemos el de VILMA. Sobrina de una compañero de trabajo.

Ambigrama de Tomás

2008-04-18T11:24:00.000-07:00

Ya hacia tiempo que no me ponia con los ambigramas. Estaba en deuda con los que siguen los ambigramas, conmigo mismo y con Tomás al cual le dedico este ambigrama realizado humildemente en PAINT (letra Vivaldi).
__

Ja feia temps que no em posava amb els ambigrames. Estava en deute amb els que segueixen els ambigrames, amb mi mateix i amb Tomás al qual li dedico aquest ambigrama realitzat humilment en PAINT (lletra Vivaldi).

Ironies de la vida || Ironias de la vida

2008-04-16T17:31:00.000-07:00

Una imatge val més que mil paraules, oi?
__________________________________

Una imagen vale más que mil palabras, verdad?

PD: llegiu el cartell
PD: mirad el cartel

Sisme a les costes de Guatemala || Sismo en las costas de Guatemala

2008-04-15T20:48:00.000-07:00

Ahir 14 d'abril un sisme va sacsejar amb una magnitud de 6.1 les costes de Guatemala i El Salvador. De fet és un dels més fortets que he sentit en aquests temps.
-------------------
Ayer 14 de abril un sismo sacudió las costas de Guatemala y el El Salvador con una magnitud de 6.1. De hecho es uno de los más fuertecitos que he percibido en estos tiempos.

Sortida de camp || Salida de campo

2008-04-11T07:02:00.000-07:00

Ayer 10 de abril realizamos una salida de campo para identificar deslizamientos. Fuimos al municipio de Sta. Tecla, a la comunidad de Granadillas.
________________________________________________________________

Ahir 10 d'abril vam fer una visita de camp per veure els esllavissaments. Vam anar al municipi de Sta. Tecla, comunitat de Granadillas.

Primer VideoPodcast

2008-04-01T17:31:00.000-07:00

CARTES DE 'EL SALVADOR' CAPITOL XXIV

2008-03-22T07:33:00.001-07:00

Avui us escric el dia abans que ens reunim al ministeri de medi ambient amb l'enginyera Kathy Gaynor que ha fet l'estudi i les recomanacions sobre l'abocador del que us parlava en l'anterior escrit. Però la veritat es que acudim des de la part tècnica que som, amb una mica de decepció i desil·lusió per com el ministeri ha dut el procés. I aquí cal matitzar que quan dic el procés em refereixo a la part final. Nosaltres estàvem en contacte directe amb el viceministre, tot fluïa com la seda fins fa dues setmanes que al arribar a la meva habitació de San Salvador veig a les notícies la presentació pública de l'informe de la Kathy. I surt el ministre i diu :"El relleno es viable".
Però com es possible. Nosaltres no en sabíem res. Som els observadors del procés i no ens han avisat i molt menys han tingut en compte les nostres consideracions. Com pot ser que faltant tant poc per acabar la caguin d'aquesta manera.
Quatre dies després de la presentació pública som convocats a les oficines del senyor procurador dels drets humans. Allà torna a ser el ministre, els diputats de la comissió, el procurador, les comunitats i la manipuladora de les comunitats. La Kathy explica el seu informe davant de tothom com s'hauria d'haver fet una setmana abans. Nosaltres donem les nostres observacions i les comunitats... bé la manipuladora de les comunitats ho ha tingut fàcil amb la cagada del ministeri i anuncia que s'aixequen de la taula de negociacions.

Això ja ha traspassat els nivells tècnics i estem en política. Acaba la sessió i jo pregunto pel viceministre que es amb qui dúiem tot el tema i no ha vingut. Em diuen que ha sortit del país. Estic segur que la decisió de fer la presentació pública d'una forma unilateral no ha sigut seva sinó del ministre. I si un ministre el que ha de fer és gestionar, és clar que aquest ha ficat la pota fins abaix guanyant-se tots els números per una destitució. Una destitució en qualsevol altre país, per que com em deia en Benjamin Cuellar, cap del departament de drets humans de la UCA¹ :"Esto no es Europa. Es El Salvador".

Universitat CentreAmericana

Entrevista con Marlene | Entrevista amb la Marlene

2008-03-16T09:13:00.000-07:00

Ambigrames de regal || Ambigramas de regalo

2008-03-13T10:47:00.000-07:00

M'han enviat dos regalets que aprofito per compartir
-------------------------
Me han llegado dos regalitos que aprovecho para compartir

Gràcies
Gracias TOMAS y CARMELA

de Carmela

de Tomas

Ambigrama de Angel

2008-03-10T19:22:00.000-07:00

Aquest va dedicat a l'Angel, company de feina, geòleg i de Guadalajara (Espanya)...
____________________________________________________
Este va dedicado para Angel, compañero de trabajo, geólogo y de Guadalajara (España)

Ambigrama de Marlene

2008-03-05T11:50:00.001-08:00

Ambigrama para Marlene.... espero que te guste!

Alguns AMBIGRAMES nous

2008-02-26T06:49:00.000-08:00

Hola gent. Tinc alguns ambigrames nous però no tinc temps per treballar-los més. Així que de moment he decidit penjar-los en brut.....

___________________---

Hola Gente. Tengo algunos ambigramas nuevos pero no tengo tiempo para trabajarlos mas. Asi que de momento he decidido colgarlos en bruto......

CARLES

LAURA

AFRICA

ANTONIO

Mi primer AmbigramA || El meu primer AmbigramA

2008-02-04T20:22:00.000-08:00

En 15 dias se va a casar un compañero de trabajo. Y se va a casar aquí en El Salvador, con una salvadoreña. Son Jesus y Lorena. Va a ser una boda en la que no quieren los típicos regalos de boda y nos han pedido que seamos originales. Es más, si les damos dinero lo van a donar a las misioneras de la hermana Teresa de Calcuta.
Así que ante mi descubrimiento de los ambigramas, este el PRIMERO que HAGO y se lo dedico a ellos.

CARTES DE 'EL SALVADOR' (CAPITOL XXIII)

2008-01-17T10:28:00.001-08:00

A la taula rodona estàvem el senyor procurador dels drets humans de la República de El Salvador, el senyor ministre de medi ambient, els senyor viceministre de medi ambient, tres diputats de l'assemblea legislativa com a representants de la comissió de medi ambient i els delegats de les comunitats afectades per la construcció d'un abocador. A part, també els delegats de Geòlegs del Mon i de la Universitat Centreamericana (UCA) per supervisar el treball de l'especialista Kathy Gaynor (que també es trobava a la taula) procedent dels EUA.
L'origen de la qüestió era la construcció d'un abocar que estava duent a terme l'empresa PRESYS. Si be aquesta comptava amb tots els permisos mediambientals, les comunitats de la zona (manipulades segons algunes versions) temien que la seva font d'abastament d'aigua sigués contaminada per aquesta construcció. La cosa es va començar a tòrcer a mitjans d'agost fins al punt de que la gent tallava el camí d'accés armats amb pedres i pals. Mes d'una vegada la policia havia actuat amb repressió i era un tema delicat i d'actualitat que sortia als mitjans de comunicació.

La situació ja havia arribat a tal extrem que la PDDH (procuraduria dels drets humans) va haver d'actuar propiciant la reunió en la que ens trobàvem. De fet l'acte havia de ser només per rubricar les firmes d'ambdues parts sobre un text que pressumptament ja havien consensuat. Les línies de l'acord es basaven en que l'empresa pararia les obres fins que l'experta dels EUA, sota la supervisió de Geòlegs del Mon i la UCA, donés el seu informe, el qual seria acatat per les dues parts. Doncs de les 8 fins les 12 es van estar discutint el poliment d'alguns punts. Finalment la firma es va fer efectiva.

Això passava l'ultim dimarts abans de les festes de nadal. A la tarda ja vam tenir la primera reunió. A les 3.45 el viceministre em va trucar al mòbil per anar a les oficines administratives del ministeri. Com que jo no sabia on era, ni el meu company de Geòlegs tampoc, el xofer ens va venir a buscar. La reunió va ser una primera aproximació i com que la dona especialista no parlava gaire espanyol ens vam haver d'esforçar a recuperar l'angles dels calaixos de la memòria. La dona marxava dissabte cap a la Florida (USA) i ja plantejava anar a camp l'endemà. El meu projecte havia de quedar aparcat.

A les hores d'aquest escrit encara estem en el procés d'evaluació. Del nostre anàlisis tècnic depèn la construcció d'una obra que a totes llums es necessària per la sostenibilitat com es la gestió dels residus sòlids, i que alhora genera un problema social per que ningú vol tenir un abocador al costat de casa.

C.F-L
Podeu llegir mes a:
http://cfedez.blogspot.com/

Aigua barata de dessalació 2

2007-12-31T13:05:00.001-08:00

Com ja comentava a l'anterior escrit, el govern espanyol a través d'ACUAMED es va gastar un milió d'euros per a desenvolupar tots els càlculs, gràfics, dissenys, etc. en ares d'implementar la tecnologia de dessalació a pressió natural. Peró eus aquí com son les coses que tot ha quedat en no res.

Com diu el propi Alberto Vazquez-Figueroa: "A poco de tomar posesión de su cargo la Ministra de Medio Ambiente, señora Narbona, decidió anular el proyecto del Trasvase del Ebro prometiendo a cambio seiscientos millones de metros cúbicos de agua desalada al año.Tan solo ha proporcionado treinta: es decir, el 5% de lo prometido..." y segueix "...A principios de Julio del 2006, el Ministerio había decidido construir la planta de "El Palmer" pero al parecer cayó en la cuenta de de que si proporcionaba a Almería agua muchísimo mas barata que al resto de la cuenca mediterránea se plantearía un claro caso de favoritismo, discriminación e incluso competencia desleal...las grandes empresas desaladoras "tradicionales" presionaron con el fin de que no se llevara a cabo al proyecto de "El Palmer".

Esta clar que l'aigua s'està convertint en una disputa i els que acaben pagant els plats trencats poden ser els consumidors finals, als que els hi podem reclamar que racionar l'aigua mentre grans empreses segueixen explotant o les entitats corresponents no aprofundeixen en el tema per solucionar-lo. I com exemple la hipocresia de celebrar l'any 2008 l'EXPO mundial orientada a la gestió de l'aigua i aprovar el mateix govern autònom la construcció d'un gran complex lúdic tipus las Vegas als Monegros.

C.F-L

Aigua barata de dessalació

2007-11-22T12:34:00.001-08:00

Es ben clar que la falta d'aigua esta agafant cada dia més un paper protagonic. Y no només en els països mal anomenats en vies de desenvolupament, si no també a la nostra terra on ja han amenaçat de fer restriccions d'aigua si els pantans no augmenten el seu nivell.
D'aigua al planeta n'hi ha molta. No per menys li diuen el planeta blau. El problema es que la major part de l'aigua dolça es troba en forma de gel concentrada als pols y una petita part es la que s'explota aprofitant els rius, fonts i aigua subterrània.
Peró la tecnologia ha anat avançant i avui en dia som capaços de transformar la major font d'aigua de la Terra en aigua potable. Estic parlant de l'aigua del mar. El procés que permet fer aquesta conversió es diu Osmosis inversa, y consisteix en que a través d'una membrana per on l'aigua ha de passar a 70 atmosferes de pressió, aquesta es divideix en aigua dolça i agua doblement salada. Les dessaladores actuals fan aquests procés però tenen un problema, el cost energètic y de manteniment tant de la infraestructura com del procés, genera un cost elevat en el m³ d'aigua.
I heus aquí l'interessant en l'escrit d'avui. Resulta que us vull explicar la invenció d'un escriptor de reconegut nom Alberto Vazquez-Figueroa. Aquest senyor, que resulta tenir molta experiència en submarinisme, un bon dia que un pagès li va anar a explicar les seves penúries pel cost de l'aigua. es va assabentar de com funcionava una planta dessaladora estàndard y de com aplicant 70 atmosferes de pressió es separava l'aigua del mar en aigua dolça i aigua doblement salada. L'home, que sap de submarinisme, associa que cada 10 metres de columna d'aigua obté 1 atmosfera de pressió, y pensa correctament que si omple un pou de 700 metres amb aigua salada i posa una membrana al fons, la separació es produirà sense gast energètic. Y no només no consumiria energia, si no que pel gradient creat, es pot produir energia al introduir una turbina generadora al sistema.
Aquest nou sistema de dessalació estaria produint aigua a 0.072€/m³ en front dels 0.5€/m³d'una dessaladora convencional. segons els càlculs fets. En aquesta tecnologia s'han interessat els mexicans, xilens i fins i tot els israelites.
Però a Espanya, després de que el govern invertís milions d'euros en estudis i càlculs d'aplicabilitat, s'ha quedat tot parat per raons polítiques. Aquesta es una tecnologia que propicia aigua molt barata d'una font quasi inacabable (el mar). A més el senyor Figueroa ha cedit la patent als països en vies de desenvolupament per a que no l'hagin de pagar. Milions de persones podrien sortir d'una situació de crisis deguda a la falta d'aigua. Llavors per què a Espanya s'ha deixat aparcat el cas? Aquest serà tema d'un futur escrit.

C.F-L.

CARTES DE 'EL SALVADOR' (CAPITOL XXII)

2007-11-04T08:56:00.000-08:00

De vegades em pregunto com es possible que aquest país tiri endavant. Les lleis hi son però, qui les aplica? O més ben dit, a qui se li apliquen?

Fa dues setmanes van tancar una fàbrica de generació de bateries i piles anomenada Baterias de El Salvador (La Record). I l’han tancat per contaminació de plom. Però l’historia es complexament increïble i increïblement complexa. Sembla que les autoritats més l’han tancat per la pressió social que per convicció d’aplicar la llei en favor de la gent; en ares d’ajudar a la societat civil que es a la que es deuen. Els polítics son igual de mentiders a tot arreu, però en el llocs on el poder que els hi dona el poble els permet fer i desfer el que els hi dona la gana, fa que les diferències socials augmentin i deixin de ser uns mentiders per transformar-se en uns corruptes. No sé si es que no en saben més, o es que saben tant, s’atribueixen una arrogància tant gran, que tracten al poble mesquinament.

I tot gira com un peix que es mossega la cua. La gent té tanta poca confiança amb els seus líders per que saben que son uns corruptes, que eviten en la mesura que poden pagar els seus impostos. I sense impostos com pot l’estat generar polítiques públiques? Com ja havia mencionat anteriorment tot es sustenta doncs en els diners que envien els salvadorenys des de l’estranger i el munt d’ONG que hi ha al país. Si totes les entitats no governamentals marxessin, i alhora tots els salvadorenys dels Estats Units (majoritàriament) tornessin, aquest país col·lapsaria en menys temps que canta un gall.

I tornant al problema de la Record, resulta que l’empresa intuïa que existia contaminació de plom, i per això va començar a fer anàlisis de sang als nens de la zona amb el permís del ministeri de salut. La normativa permet tenir un màxim de 10 mg/l i havia nens fins a 40 mg/l. L’empresa va ocultar el problema fins que a la zona les enfermetats es van disparar fins a la sospita. No podia ser que hi hagués tants casos de leucèmia en nens a la zona. El ministeri de salut (degut a la pressió social i mediàtica) per un cantó i la pròpia gent per l’altre inicia una tanda d’anàlisis de sang i surten més de 100 casos de contaminació. Entretant el Miniteri de Medi Ambient es presenta a la zona i verifica que un del forns on es fon el plom presenta anomalies, els imposa una multa i els diu que arreglin el forn en particular. Però l’empresa segueix treballant. El ministeri diu que no té competència per tancar l’empresa i només pot multar-la.

L’empresa llavors intenta fer una neteja de imatge i surten els dos màxims càrregs dient que ells assumeixen la contaminació de 10 nens perquè s’han contaminat degut a que els seus pares treballaven a l’empresa i el control de neteja un cop aquests sortien de l’empresa no ha estat del tot correcte. Diuen que l’altre contaminació no l’assumeixen i a més argumenten que la llei diu que les vivendes han de ser a 100 metres de l’empresa i la urbanització il·legal a fet que es construís a la vora.

Un bon dia passen dues coses. Coses no del tot clares. Primer el ministeri de salut anuncia la compra d’aparell d’anàlisis de sang de metalls pesants, cosa que fa sospitar sobre els anteriors resultats. Posteriorment la promotora de salut de la comunitat on està ubicada l’empresa, una simple persona que treballa a les zones rurals s’apropa a la Record amb una ordre de tancament. I ja no s’ha tornat a parlar del tema... fins que torni a interessar a la premsa. Mmmm, que curiós.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XXI)

2007-11-03T09:39:00.000-07:00

SOPA DE LLETRES

Busca les següents 12 paraules que pertanyen a l’argot salvadoreny:

DEFINICIONS:

AJOLOTADO: Es diu així a tota persona que presenta un comportament accelerat o elèctric. Designa també a tot subjecte que camina amb presses.

BAYUNCO: Individu al que li agrada fer-se el graciós amb ocurrències estúpides, moltes vegades a costa dels altres. "Bayunquito" també s'usa com adjectiu per als tímids que s'avergonyeixen d'ells mateixos. Als “bayuncos” se'ls troba rondant en reunions, festes, oficines, universitats o en qualsevol esdeveniment social en el qual puguin ressaltar.

CABAL: Expressió idiomàtica amb múltiples significats. En un compte d’objectes seria l’equivalent a acceptar que el nombre d'aquests és el correcte. També, davant d’una afirmació d’una persona, se li pot contestar “cabal” significant que és veritat el que diu.

CACHIMBIAR: Acció que implica agafar a cops a algú a l'extrem de deixar-lo malmès.

CHUPAR: Verb distorsionat en el lèxic salvadoreny, que representa aquest moment cúspide i de naturalesa mística que s'estableix entre un home (o una dona) i la seva cervesa, o entre un home i qualsevol líquid amb més de 4 graus d'alcohol.

CIPOTE: Paraula autòctona que significa "Nen". Paraula usada pels vells per a sentir-se joves.

GOMA: Conseqüència de l'abús excessiu d'alguna beguda alcohòlica.

GUANACO: Denominatiu que se li dona als salvadorenys a la regió centreamericana. Als Guatemaltecs se’ls hi diu “chapines”, als d’hondures “catrachos”, etc...

JAYAN: Individu irrespectuós i vulgar, que posseeix un sentit molt desenvolupat en tot allò que es refereix a dir o cometre una vulgaritat. Realment és un subjecte que demostra les seves frustracions i complexos personals deixant malament als demés.

MARA: Paraula que s'utilitza per a referir-se a un grup extens de persones o algú que pertany al grup d'amics.

VERGON: Fora de la connotació sexual, s'usa generalment per a mostrar una qualitat extraordinària d'algun esdeveniment, situació o personatge.

YUCA: Es diu de tot allò que presenta una dificultat extrema.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XX)

2007-11-03T09:37:00.000-07:00

(Part III i última)

De fet no trigo gaire a trobar un bar on asseure’m i prendre unes cerveses. A la cantonada de la terminal m’endinso al primer bar per que la visió que veig més enllà no m’inspira gaire confiança. No tinc ni idea quin tipus de barri és aquell. Dins de la taverna hi ha una sola taula ocupada amb un grupet de joves. Tots els demés són a la barra. Un home que ja deu portar unes quantes Pilsner es passa l’estona posant cançons en una màquina rocola i un altre parla amb la dona que porta el bar. Aquesta és ben grassoneta i lletja i porta una cua que recull el seu cabell arrissat. M’assec al final de la barra. A la meva esquerra tinc una pantalla on passen un torneig de tennis pel canal ESPN i enfront meu un canal tico (que és com es diuen els de Costa Rica) on passen una pel·lícula molt poc interessant. Li demano una cervesa a la dona i em diu que té una oferta de 2 cerveses per 1000 colones. Li dic que sí tot i que analitzant després el canvi no hi veig l’oferta per enlloc. La dona agafa un got, li fot gel i em planta les dues cerveses al davant. Cervesa amb gel?. Ara l’home s’apropa a la rocola i posa una cançó dels Metalica (nothing else mather) i comença a cantar-la a viva veu. Em giro per seguir veient el partit de tenis i veig un gat que entra pel sostre, passa per sobre de la tele i se’n va sota la barra.

Passa el temps. Quan estic acabant la segona cervesa veig que entra un home. Jo continuo veient el partit i quan em dono la volta per fer un glop veig que s’ha assegut al meu costat. Ell em toca l’espatlla i em pica l’ullet.

-Ho sento però t’equivoques - li dic aixecant-li el dit i fent-li que no mentre torno a veure el partit. L’home desapareix.

Ja són les 1.30 de la matinada. M’acabo la cervesa i veig que el gat surt de sota la barra amb una rata a la boca. Passa per sobre de la tele i surt pel sostre (¿?). Llavors marxo cap a la terminal.

Allà hi ha una estrangera dormint asseguda en una cadira de plàstic. Jo m’assec i segueixo el seu exemple. Em quedo adormit i quan torno a obrir els ulls hi ha un munt de gent asseguda i també a fora al carrer. A les tres sortim sense contratemps. Tot comença bé. M’adormo un parell d’hores però llavors comença la meva desgràcia. Darrera meu hi va una noia eslovena que no parla espanyol i davant una argentina. L’argentina no diu ni "piu" però l’eslovena és com una cotorra humana que no em deixa descansar (i a més en anglès). Si ho hagués sabut no li hagués preguntat què feia per aquelles terres per que em va explicar tota la seva vida. L’argentina només xerrava quan la cotorra humana li feia alguna pregunta ja que de fet les dues portaven una ruta de viatge semblant (des de sud-amèrica fins a Mèxic). I com que una no parlava anglès i l’altra no parlava espanyol em tocava fer d’intèrpret quan el que volia jo era dormir. Va ser un llarg viatge fins arribar a la frontera amb El Salvador, de fet el que havia estat esperant des de feia gairebé 30 hores. Era el moment de la veritat en el que m’havien de posar un segell per 90 dies més.

El tràmit el fa el tripulant del bus. Ell s’endu tots el passaports però mentrestant nosaltres no podem baixar de l’autocar. Estem parats una bona estona fins que arriba el tripulant amb els nostres passaports. Ve acompanyat d’una agent de duanes que un per un va dient els noms de tots i donant-nos els passaports. Quan em dona el meu el primer que faig es mirar els dies que m’han posat. 90 dies. Però la meva tensió no s’acaba aquí. Quan marxa aquesta agent de duanes pugen dos agents més Aquests van un per un fent preguntes sobre què fan al país i quan temps hi estaran. Jo ja tinc pràctica amb això i els hi clavo una mitja mentida. Amb l’eslovena s’hi estan més estona i encara jo li he de fer de traductor. Quan marxen els de duanes puja la policia militar. Avui no entenc que passa, tothom te ganes de vigilar aquest bus.

Per sort no em posen cap mena de problema i seguim cap a San Salvador. Jo estic mort. Només penso en el llit que m’espera a l’habitació que tinc llogada prop de la universitat. Ja estem arribant. Encara em quedarà una atrafegada discussió de regateig sobre el preu que el taxista em vol cobrar. Finalment em porta pel preu que vull i em deixa davant la meva habitació.

Són les 11 de la nit i hi veig alguna cosa estranya. Com si hi hagués llum a l’habitació. Potser son al·lucinacions meves per haver dormit poc. Obro la porta i efectivament hi ha un personatge dormint al meu llit. No m’ho puc creure. Em cau la boca a terra i em quedo sense paraules.

-Que hi fa aquí – li pregunto.

-M’han llogat l’habitació – em diu.

No sé si plorar o posar-me a riure histèricament. Emprenyat com una mona vaig a la casa del llogater que per sort viu allà al davant i li demano explicacions que de cap manera em convencen. Al final, i segons ell en un acte de gran caritat per la qual potser es guanyarà el cel, treu al seu fill d’una de les habitacions i m’hi deixa passar la nit. No l’envio a la merda per que necessito el llit. Em poso a dormir per fi. Són les 12 de la nit.

A les 4 de la matinada sona una alarma de rellotge que em desperta. Llavors sento com la paren i encenen la radio. Son dos personatges que estan a l’habitació del costat i comencen a xerrar sense que els importi tres raves que jo pugui estar destrossat.

Foto un crit dient que si poden fer el favor de callar però no em fan ni cas. Com si haguessin sentit passar el vent. Genial, penso. Benvingut a El Salvador.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XIX)

2007-11-03T09:35:00.000-07:00

(Part II)

Son les 3 de la matinada. La Marlene i jo ens llevem amb uns ulls que fan pena. Jo vaig preparar la motxilla el dia anterior amb només una ampolla d’aigua i unes patates. Agafo el passaport i marxem cap a San Miguel. L’autobús arriba a les 4 de San Salvador per recollir als passatgers que pugem en aquesta ciutat de l’orient del país. La Marlene em deixa davant de l’hostal on pararà el bus i marxa a dormir una estoneta més abans d’anar a treballar.

No hi ha ningú al carrer. Si estigués en alguna altra part de la ciutat tindria una mica de por de ser robat però just davant tinc l’hospital militar on hi ha apostats dos soldats amb les seves metralladores. És clar que això tampoc és cap garantia però inconscientment estic més tranquil.

A les 4.30 arriba l’autobús de la companyia TicaBus. Ha arribat més gent a la parada. Una parella i un iaio que porta passaport dels Estats Units i DNI salvadoreny. Pujo al bus i li pago al conductor l’anada i la tornada. Son uns $80 en total. Pregunto insistentment si hi haurà algun problema per tornar ja que, tot i que m’han cobrat la tornada, no em donaran el tiquet fins que vagi a la finestreta a San José. Em diuen que no hi haurà cap problema. Entro i m’assec al primer seient que hi ha. Agafo una manta i em poso a dormir.

Sobre les 6.30 arribem a la frontera amb Hondures. El mosso del bus passa recollint els passaports i cobrant $14 pels tràmits que s’han de realitzar a les duanes. Almenys no m’he de preocupar de res. Entrem a Hondures sense problema i al cap de dues hores entrem a Nicaragua. El noi ens porta el menjar i va col·locant pel·lícules pirates que encara ni s’han estrenat al cine com Apocalypto.

Son les 6 de la tarda. Porto més de dotze hores al bus quan arribem a Costa Rica. Aquí ens fan baixar a tots i hem de segellar el passaport nosaltres mateixos. A més també revisen l’equipatge però jo, com no en porto, aprofito per a canviar alguns dòlars que tinc a colones de Costa Rica i comprar alguna cosa de menjar.

El TicaBus passa per l’aeroport internacional on para per deixar uns gringos. Aquests no entenien gaire bé l’espanyol i el conductor s’emprenya com una mona perquè ha de descarregar unes planxes de surf que estan al fons del maleter.

- Ya pregunté si paraba alguien en el aeropuerto, carajo!.

Els gringos ni s’immuten. Agafen les seves planxes i marxen. Son les 8 del vespre i encara no arribem. Per fi, després de 16 hores i més de quatre pel·lícules, arribem a San José. No veig gaire diferencia amb altres països de centreamèrica. De fet el lloc on em deixa el bus no m’inspira gaire confiança.

Em dirigeixo cap a la centraleta per confirmar el viatge de tornada. Son les 10.30 de la nit. El pròxim bus de tornada sortirà a les 3 del matí. D’aquí cinc hores a torna-hi. Tot per un segell. No hi ha problema per tornar. El paio de la finestreta em dona el tiquet de tornada. Ara tinc gairebé 4 hores d’espera. L’objectiu és la recerca d’un bar i les cerveses que hi ha a dins.

(Continuarà)

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XVIII)

2007-11-03T09:30:00.000-07:00

Vint-i-u de gener de 2007. Cinc de la matinada. Falta tres dies per que em venci el termini d’estança al país i hagi de renovar l’estada com a turista durant 90 dies més. Una tàctica dels cooperants, tot i que il·legal, era arribar-se fins a la frontera més propera i fer veure que anaves cap a Hondures o Guatemala per algun motiu. Els de duanes ja sabien que només anaves a renovar el permís, així que millor creuaves els dits i esperaves que l’agent que et tocava tingués el dia bo. Les conseqüències podien ser un segell de 10 dies i espavila’t a gestionar la teva residència amb Immigració.

Avui les coses han canviat. Per fi s’ha establert un marc de benevolència del govern salvadoreny amb els cooperants i ja es donen permisos de residència per al temps que duren els projectes. Però jo tenia un problema, havia vingut sense cap projecte ni ONG que em “protegís”. Aquest cop no era com els altres.

Necessito agafar tres autobusos per arribar a la frontera de l’Amatillo amb Hondures. Després del segon viatge, la Marlene i jo parem en un poblet anomenat Santa Rosa de Lima des d’on surt el tercer bus. El citat poblet és conegut per la seva mercaderia importada (legal o il·legalment) del país veí i que, per la seva proximitat amb aquest, és més barata.

Dotze del migdia. Arribo a la frontera i li dono el passaport al paio de duanes.

- Buenos dias – i li dono el passaport.

- Buenas – m’agafa el document i em pregunta d’on soc.

- Barcelona.

- España, eh?. Ya no sellamos el pasaporte. Tiene libre circulación por Centroamérica. Desde Guatemala hasta Nicaragua.

- ¿ Qué ya no sellan el pasaporte? – no m’ho puc creure.

- ¿Usted viene a renovar, verdad? – el paio ja ho sap només al veure la dotzena de segells d’Hondures que ja tinc al passaport.

- Sí.

- Tendrá que ir hasta Costa Rica o Mexico. Salir del C-4.

No m’ho puc creure. Aquests països s’havien integrat i jo ni m’havia assabentat. Ara estava al límit de la meva estada i si no volia problemes havia de sortir de la regió. Al meu cap ja estava en ment marxar a l’endemà cap a Costa Rica. No podia perdre més temps.

- Llene este formulario – em diu el de duanes.

Tot i que no em segellen el passaport haig de pagar $3 per entrar al país veí. Faig el tràmit i al primer bar que trobem ens prenem un refresc i tornem cap a casa.

- Tendré que ir a Costa Rica –li dic a la Marlene tornant cap a casa encara sense creure’m la meva mala sort.

Ara hauria de fer una pallissa de viatge, gastar-me uns diners que no tenia pensat gastar-me i a més sense la seguretat que em posessin el segell a la tornada.

CONTINUARÀ......

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XVII)

2007-11-03T09:28:00.000-07:00

Mullat li diuen a les persones que se’n van il·legalment cap a els EEUU arriscant la seva vida. El Salvador té un 25% de la seva població allà. Gairebé tots ells han fet el camí del mullat.

EL MULLAT

Va empacar un parell de camises, un barret,
la seva vocació d'aventurer, sis consells, set fotos, mil records,
Va empacar les seves ganes de quedar-se,
la seva condició de transformar-se en l'home que va somiar i no ha assolit,
va dir adéu amb una ganyota disfressada de somriure,
i li va suplicar al seu Déu crucificat a la rapissa el resguard dels seus,
I va perforar la frontera, com va poder.

Si la lluna suau llisca,
Per qualsevol cornisa sense permís algun,
Per que el mullat precisa,
Comprovar amb vises que no és de Neptú.

El mullat té ganes d'assecar-se,
El mullat està mullat per les llàgrimes que llença la nostàlgia,
El mullat, l'indocumentat,
Carrega l'embalum que legalment no carregaria, ni obligat,

El suplici d'un paper l’ha convertit en fugitiu,
I no és d'aquí perquè el seu nom no apareix en els arxius,
Ni és d'allà perquè se’n va anar.

Si la lluna suau llisca,
Per qualsevol cornisa sense permís algun,
Per que el mullat precisa,
Comprovar amb vises que no és de Neptú.

Mullat,
Sap a mentida la teva veritat, sap a tristesa l'ansietat,
De veure un camí lliure i somiar amb la sendera que condueix fins a casa teva.

Mullat,
Mullat de tant plorar sabent que en algún lloc,
espera un petó en pausa des del dia que vas marxar.

Si la lluna suau llisca,
Per qualsevol cornisa sense permís algun,
Per que el mullat precisa,
Comprovar amb vises que no és de Neptú.

Si la visa universal s'estén el dia que naixem i caduca en la mort,

Per que et persegueixen mullat,
Si el cònsol dels cels,
Ja et va donar permís.

[Poema distribuit pel Grito de los/as Excluidos/as, el 23/04/2006]

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XVI)

2007-11-03T09:27:00.000-07:00

... CONTINUACIÓ

L’oficina de policia no semblava una oficina de policia. La porta, que era oberta de bat a bat, just feia cantonada i només entrar-hi varem veure un agent amb l’uniforme blau marí típic. Era un policia d’avançada edat i ja tenia el cabell tot canós. Estava recolzat sobre la taula aguantant-se el cap amb el braç i escoltant la freqüència de la centraleta en una radio que ben be podia tenir més de deu anys.

- Bona nit. Venim a posar una denúncia per robatori de carro (que és com es diuen aquí els cotxes).

I mentre deia això pensava on carai ens recollirien la denúncia ja que allà no havia ordinadors ni màquina d’escriure.

La sala tenia a l’esquerra cinc seients enllaçats els uns amb els altres com si els haguessin arrencat d’alguna fila de butaques del Camp Nou i a la part dreta tres taules d’una mica més d’un metre de llargada cadascuna. La més propera a l’entrada contava amb la presència del vell policia oient de radio. Això era tot el que disposava aquesta taula. Les altres dues estaven absolutament buides.

- Quanta estona fa?. Ens preguntà el policia, que ja s’havia aixecat.

Això em va donar una mica més de confiança perquè la veritat, si haguéssim hagut de tenir una conversa i el senyor policia hagués mantingut la seva postura inicial, pensaria que tan se li “enfotia”.

- Farà mitja hora més o menys. Li respongué la Marlene.

- I a on ha estat?

- A Metrocentro

- Vaja. Ja portem una mitja de quasi un robatori al dia. Va dir una veu que sonava des de l’entrada.

El nou personatge es va endinsar a la oficina. Anava tot pengim-penjam: una samarreta blanca de tirants, uns pantalons foscos, unes sabatilles esportives i un megàfon a la mà. Devia fer una setmana que no s’afaitava. L’altre policia se’l va mirar amb normalitat però jo hagués jurat que era un delinqüent. Llavors va ser quan li vaig veure el revòlver penjat a la cintura i vaig deduir que era un agent vestit de paisà.

- On el teníeu aparcat? A quina zona de Metrocentro?. Ens va preguntar.

La Marlene i jo començàrem a rumiar però abans de poder emetre qualsevol so ell se’ns va anticipar.

- Per la zona de l’hamburgueseria Wendy’s?

Tots dos varem assentir amb el cap.

- Tenim indicis que el guàrdia està implicat. Ell es qui marca els cotxes.

A la Marlene segur que li va venir al cap la conversa mantinguda amb el vigilant i encara es va indignar més. Si ja sabien qui era, perquè no feien alguna cosa?. En fi, aquestes preguntes en un país com aquest millor retenir-les a les neurones.

El policia d’incògnit ens va demanar que descrivíssim com era el cotxe.

- En roben molts d’aquests. Els Nissan i els Toyota. Els porten al taller i els desmunten per vendre les peces. És un gran negoci. Crec que puc mirar de trobar-lo.

Amb aquestes paraules l’home es va endinsar a la comissaria i al cap d’un parell o tres de minuts en va tornar a sortir. Duia una llanterna, un carregador pel revòlver i uns “walkies”. Va enfilar la porta i no varem saber res més d’ell durant molta estona.

Llavors, del no res va sortir una noia de mitjana edat que ens va convidar a seguir-la a una petita habitació on, per sorpresa, hi havia una màquina d’escriure de l’any de la picor.

- Seieu si-us-plau. Us prendré declaració de la denuncia.

La xicota va agafar un formulari en blanc, un paper carbó i un formulari de còpia. Els va ajuntar i els enroscà a la màquina d’escriure. Va empènyer el tambor cap a un costat fins que va sonar el timbre que marcava la fi del seu recorregut i ens va preguntar:

- Nom i cognom?

- De qui?. Varem preguntar alhora.

- Del titular del cotxe.

La Marlene va respondre i darrera d’aquesta pregunta en van venir tot un reguitzell més en referència a la seva persona primer, al vehicle després, a mi i referent als objectes extraviats. La dona anava teclejant tal qual li dictàvem com si d’una redacció es tractés: “La señorita Rosa Marlene xxx xxx denuncia el robo de un Nissan xxx de matrícula xxx el cual estaba estacionado en Metrocentro San Miguel a las 5pm del día xxx... le preguntó al guardia de seguridad... su compañero Carlos xxx xxx denuncia que había dejado su maleta en el carro.....”. Varem estar com ¾ d’hora narrant les nostres vivències des de que varem sortir del cine fins que arribàrem a la comissaria.

- Molt bé. Ja hem acabat. Va treure el full de carbó, es va quedar l’original i li va donar la còpia a la Marlene.

- Perdoni. Li vaig dir

- Seria possible tenir una copia per a mi. Com tenia el carnet de conduir al cotxe necessito la denúncia per justificar-ho davant l’ambaixada.

Va fer una cara de sorpresa primer i després, de profund pensament.

- Està bé. Et tornaré a fer una denúncia per a tu.

- No hi ha cap fotocopiadora?. Quina ingènua pregunta se m’acudí.

- No pateixis. Et tornaré a copiar l’acta. Us podeu esperar a fora mentrestant.

Que lent és tot. Amb la Marlene i la seva neboda varem sortir a fora i varem asseure a les butaques estil Camp Nou. Al moment va sonar un telèfon. Es tractava del policia infiltrat. Preguntava per algunes característiques del cotxe. Pel que semblava hi havia algun Nissan que les complia. Però les il·lusions es van esfumar al dir-nos que portava un para-xocs metal·litzat que el nostre no tenia.

Mitja hora més tard la noia va acabar de copiar la denúncia i me la va entregar.

- Com marxareu?. Ens preguntà el policia canós.

Vaig pensar que era una bona pregunta perquè agafar un taxi a aquelles hores de la matinada era arriscat i car. Per sort es van oferir dos agents de la justícia (sigui la que sigui en aquest país) a dur-nos de tornada a El Tránsito. Així que tots tres ben apretadets a la part de darrera del cotxe de policia, tal com tres delinqüents de pacotilla, encetàrem el retorn d’un viatge que no havíem d’haver fet. Des de llavors Troya queda en primera posició de la meva llista de pel·lícules més odiades de la història del cine. I, a més a més, és dolenta.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XV)

2007-11-03T09:26:00.001-07:00

No sé si us va agradar la pel·lícula Troya però el record que jo en tinc no és gaire positiu. Transcorria l’any 2004 quan van estrenar aquesta mega-producció de Hollywood en un dels complexes multioci Cinemark de la ciutat de San Miguel a l’orient del país. Amb la Marlene i la seva neboda Laura varem decidir anar a veure-la a la primera sessió d’un dissabte. Varem agafar el Nissan pick-up platejat del 89 i cap a veure el Brad Pitt hi falta gent. El recorregut entre casa nostra a El Tránsito i San Miguel era de més o menys 20 plàcids minuts exceptuant el típic autobús que avança sobre la línia continua i t’obliga a tirar-te al voral (això sempre que no t’estigui avançant algun sonat per aquesta mateixa part de la carretera o no hi circuli una vaca). En fi Serafí. A l’aparcament dels cines ens va donar la benvinguda un dels guàrdies de seguretat inclinant el cap i amb ell l’escopeta. No ens va costar gaire trobar un lloc per estacionar i varem aparcar el pick-up enfront d’un dels llocs que quedava al costat de l’hamburgueseria Wendy’s. Jo duia la motxilla amb material de la ONG però no volia anar carregant amb el seu pes, així que només vaig agafar la cartera i vaig tancar el cotxe.

La pel·lícula va durar poc més de dues hores però va ser entretinguda. A la sortida jo bromejava sobre les meves similituds amb en Brad, cosa que la Marlene i la Laura van aprofitar per enfotre-se’n de mi. Anàvem a buscar el cotxe, o almenys cap a on jo creia que havia de ser.

- Segur que l’hem aparcat aquí? – em preguntava a mi mateix en veu alta.

- Sí. Era aquí – em respongué la Marlene.

Encara sense ànim per creure-m’ho i pensant que de vegades la memòria a les persones ens juga una mala passada, vaig anar a recórrer l’aparcament mentre la Marlene anava a preguntar-li a un guàrdia de seguretat si havia vist alguna cosa. El cotxe no apareixia enlloc. Vaig tornar amb la Marlene.

- Què t’ha dit?

- El molt capsigrany m’ha dit si n’estava segur que l’havíem aparcat aquí. Que ell no ha vist res. Com si fóssim tontos – se li veia la tristor als ulls.

Llavors jo vaig recordar que havia deixat la motxilla dins del vehicle amb documents meus i material de la ONG. A mi també es devia notar la tristor als ulls.

- Ens han robat el cotxe.

L’últim que ens havia dit el guàrdia era que esperéssim, però ja feia mitja hora que estàvem allà fent el pamplines.

- Anem a comissaria – li vaig dir a la Marlene-. Aquí no hi fem res. Hem de posar una denúncia.

A la cantonada adjacent als multicines hi havia una parada de taxis. Varem dir al conductor que volíem anar a la Policia. Després d’explicar-li els motius d’aquest destí degut a la seva curiositat, varem pactar el preu del trajecte i ens hi va dur. S’apropava dos quarts de set i ja començava a fer-se de nit. La comissaria feia cantonada en un dels barris perifèrics de la ciutat. En un carrer mal il·luminat on no hi havia una ànima, l’oficina estava calorejada amb els tons blanc i blau de la nació. Pintat sobre la porta hi deia: POLICIA.

CONTINUARÀ ...

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XIV)

2007-11-03T09:23:00.000-07:00

LES DONES SALVADORENYES

Espero que us hagi agradat les pupuses que us vaig proposar fer el número anterior. I ara que esteu tots ben tips, perquè no parlar de la dona salvadorenya en la seva incidència social al país?. Ho lamento per aquells que us imaginàveu una altra cosa pel títol de l’article. Però ara que ja esteu aquí us convido a seguir endavant.

Quatre de cada deu persones del FMLN (Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional) que van combatre a la guerra civil durant els anys 80 eren dones. Així doncs, no només s’encarregaven de la cuina. Quan vaig ser al museu de la revolució a Pequín, vaig veure fotos com l’adjunta en aquest article. Dones armades fins a les dents amb dots de lideratge molt clars. Elles també s’encarregaven de fer el menjar i d’anar a buscar l’aigua. En temps de guerra les coses són més complicades per les dones que per als homes i només per purs motius hormonals.

Però és que, a dia d’avui, més de la meitat de la població viu a les zones rurals cultivant el poc terreny que queda i el que cultiven és per a ús propi. Excepcionalment, si hi ha hagut bona collita, poden vendre’n una part i el que els hi donen, que és una misèria perquè els nord-americans vénen el gra rebentat de preu degut a les subvencions (igual que a Europa, per que no només els gringos són els dolents de tot), van a parar als mascles del país que s’ho rebenten tot en alcohol. Jo no sé si hi ha estudis sobre l’alcoholisme a El Salvador però m’atreveixo a dir que hi ha un percentatge bastant elevat.

La solució recau en les dones ja que elles són les que realment porten la família endavant. Tenen més responsabilitat i saben el que és parir un ésser humà. Tenen més cura de controlar les despeses, mantenir la llar i vetllar per mantenir uns mínims de cordura en tot el que fan.

Una de les tasques de les que s’encarreguen és la d’anar a cercar aigua que, de vegades, pot ser que estigui fins a una hora de camí de la casa. Carregades amb gerres, que farien esfereir fins i tot a en Conan, van amunt i avall per tal de poder tenir aigua a casa i fer-li les pupuses al seu marit quan arriba del camp.

Crec que ja us vaig explicar la situació de la dona que tenia la seva filla malalta i la volia dur al metge. Nosaltres ens varem oferir a portar-la amb cotxe. Varem trigar tres quarts d’hora sota una pluja intensa. Aquella dona volia anar-hi caminant amb la nena. Quina força de voluntat!

És clar que a tot arreu hi ha de tot. També n’hi ha que són unes pendones i unes xucla-sang.

Salut!

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XIII)

2007-11-03T09:21:00.000-07:00

Entre moltes altres coses que identifiquen un país com poden ser l’himne, la bandera, una determinada manera de vestir o parlar, també hi ha la gastronomia. A El Salvador el producte nacional són les pupuses.

SALSA PER LES PUPUSES

Tomàquet
Pebrot
All
Ceba
Orenga
Pebre negre
Sal

Tots els ingredients es passen per la liquadora fins que queda una consistència de puré; que queda fina o gruixuda segons el gust de cadascú. Després es posa a coure deixant-lo bullir almenys una mitja hora fins que el tomàquet quedi ben cuit. També podeu posar-hi pebrots picants.

LES PUPUSES

Prepareu la massa amb farina de blat, aigua i oli fins que quedi consistent. Agafeu un tros de massa i aneu-la palmejant fins tenir una forma rodona i plana. Fiqueu al centre frijoles i/o formatge tou, tanqueu la massa de tal manera que quedi el farcit a dins i seguiu palmejant fins a tenir altre cop una estructura plana i rodona. Ja la podeu posar a la planxa sense oli.

Bon profit.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XII)

2007-11-03T09:18:00.000-07:00

Des dels primers escrits d’aquesta sèrie he estat mencionant i introduint el tema de la guerra civil salvadorenya que es va dur a terme durant els anys 80 i que va finalitzar el 1992 quan nosaltres érem ben feliços amb els nostres Jocs Olímpics. Ja a l’últim capítol us parlava de la revolta camperola del 1932 que tenia com a protagonista a Farabundo Martí. Doncs avui, després de tants capítols, ens centrarem en un dels fets que més van marcar, i encara marquen, la vida social i política salvadorenya. Per cert, hi ha literatura sobre el tema, però com sé molt bé que no us posareu a llegir sobre història, us puc recomanar dues pel·lícules que us posaran en situació: Voces Inocentes de Luis Mandoki i Romero de John Duigan.

Serà difícil resumir una guerra de tanta durada. Una guerra que al contrari de la guerra civil espanyola va ser de baixa intensitat, amb una guerrilla arrelada sobretot a la zona nord-est del país que no mantenia fronts oberts de guerra directa si no actuacions puntuals d’enfrontament. A més a més hi ha, com no, la intervenció dels EEUU en favor d’un govern de dretes per tal de frenar el comunisme.

La base principal de les causes es troba en la desigualtat. 114 grups familiars dominaven 1700 societats anònimes dins de les quals hi havia les més grans empreses del país. Aquestes generaven el 45% de la producció nacional. És a dir, que hi havia un control oligàrquic sobre totes les branques de la economia. A això se li adjunten més factors com la crisi econòmica general que fa reduir els salaris considerablement; el terratrèmol devastador de 1986 i altres successos climàtics (inundacions i sequeres) que redueixen la producció agrícola. I per acabar-ho de rematar, venen els del FMI (Fons Monetari Internacional) i proposen una sèrie de mesures per corregir l’economia salvadorenya tals com: devaluar la moneda un 100%, augmentar les taxes d’interès, augmentar els impostos, el transport ... També hem de recordar que el mateix que hem dit per les empreses succeïa al camp. Els agricultors i camperols no tenien terres si no que llogaven per cultivar-les. D’aquí la premissa i el sentiment de declarar que la terra és per a qui la conrea.

Les esquerres, o millor dit els partits político-militars d’esquerres, s’havien anat ajuntant fins a formar un bloc unitari anomenat FMLN (Frente Martí de Liberación Nacional) en honor al revolucionari indígena de 1932. Amb la mort de Monseñor Romero com a detonant aquest grup anuncia el 1980 que enceta una via político-militar per arribar al poder i instaurar un govern democràtic revolucionari.

Casualment al mateix 1980 neix un partit fundat pel militar Roberto D’aubuisson amb una mentalitat d’extrema dreta i agrupant als principals actors de poder econòmic i social del país i amb el suport dels EEUU. Aquest partit anomenat ARENA va arribar al poder al 1989 i va aplicar les mesures més radicals altre cop proposades pel FMI i el Banc Mundial provocant una recrudescència en la guerra. A ARENA se li imputen vinculacions amb els esquadrons de la mort que aniquilaven selectivament persones, famílies i barris indefensos sota sospita de tenir vincles amb els comunistes. Al propi D’aubuisson se li atribueix la decisió d’assassinar a Monseñor Romero. Especialment un d’aquest esquadrons anomenat Atlacatl s’ha fet tristament famós per les seves aberracions, tortures i assassinats a dones i nens els quals eren llançats a l’aire i empalats amb les baionetes dels fusells.

La guerra s’havia agreujat i començaven a sonar veus de pau arrel dels acords per a Centreamèrica. Tan mateix el veto dels militars més conservadors impedien qualsevol avenç en aquesta direcció. Però llavors succeí una cosa que canvià el panorama: l’ofensiva militar del FMLN anomenada “Hasta el tope”. Amb aquesta ofensiva el FMLN va tenir sota control pel període d’una setmana les principals ciutats del país. La impotència dels militars els va dur, en un atac incomprensible, a bombardejar aquests nuclis urbans. Davant d’aquesta situació, la negociació es va obrir per mans de les Nacions Unides. Es va aconseguir ajuntar en una mateixa taula als dos adversaris per negociar els termes dels acords de pau. Un acords de pau que arribaren el 1992 i van rebre el nom de Chapultepec en honor a la ciutat mexicana on es van celebrar.

Si aquests acords van ser bons o no, el temps ho hauria de dir. Avui, 14 anys després, El Salvador continua sent un dels països d’Amèrica amb l’índex de pobresa més elevat.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL XI)

2007-11-03T09:14:00.000-07:00

Hi ha dos noms a El Salvador que marquen profundament la història del país. Per una banda tenim a Farabundo Martí que va liderar la revolta camperola del 1932 i per l’altra al president Maximiliano Martínez que el va executar. A la dècada dels 80 la guerra civil que es va produir va tornar a fer renéixer a Farabundo Martí en el nom de la guerrilla.

Qui va ser aquest Farabundo?. Va créixer en un ambient camperol i els seus amics li deien "El Negro Martí". Va cursar el batxillerat en Ciències i Lletres (1913) i va abandonar el estudis universitaris en jurisprudència i ciències socials per a dedicar-se plenament a l’activisme polític d’esquerres. Va treballar de peó i paleta per a "comprendre millor l’explotació dels pobres".

Fou representant del Socors Roig Internacional i en poc temps va ser una figura destacada de la lluita revolucionària salvadorenca, el que li va comportar diversos arrestos i exilis del país.

El seu primer exili polític, al 1920, el va conduir a Guatemala, on va viure cinc anys amb comunitats indígenes fins que fou expulsat el 1925 i tornà a El Salvador. Poc temps després va ser desterrat a Nicaragua per ordre del president Alfonso Quiñónez Molina.

Allà, Martí es va incorporar a la lluita antiimperialista i posteriorment es va adherir a l’exèrcit Defensor de la Sobirania Nacional de Nicaragua liderat per Sandino, on se li va atorgar el grau de coronel.

Va acompanyar a Sandino a la ciutat de Mérida, Mèxic, el 1929. Allà es van separar i es va dirigir sol a Ciutat de Mèxic d'on va ser expulsat el 1930. De retorn a El Salvador va ser arrestat diverses vegades i va ser expulsat de nou a Guatemala a finals de 1931.

Durant la preparació de la revolta de milers de camperols a la regió occidental de El Salvador, que va tenir lloc el 22 de gener de 1932, Martí va intentar prendre part en la conducció de la revolta com a membre dirigent del Partido Comunista de El Salvador, però els seus plans van ser rebel·lats tres dies abans pel govern de Maximiliano Hernández Martínez. Martí fou capturat el 19 de gener de 1932 i condemnat a mort per un consell de guerra, juntament amb Alfonso Luna i Mario Zapata, ambdós també dirigents comunistes, amb qui va morir afusellat.

El general Maximiliano Hernández governà el país amb una dictadura des de 1931 fins al 1944.

L’any 1931, servint com a Ministre de Defensa del president Arturo Araujo, liderà un cop d’estat al palau, capitalitzant el malestar polític per l’esfondrament dels preus del cafè i ocupà el poder.

Admirador del feixisme, Hernández Martínez va conduir un govern militar que va suprimir activament l’oposició. Va reprimir durament l’aixecament indígena conduït per Farabundo Martí a la ciutat d'Izalco l’any 1932 on l’exèrcit va massacrar milers de camperols sospitosos de col·laboració amb els comunistes. Les estimacions del nombre de víctimes van des dels 10.000 als 40.000. A aquesta massacra se la coneix com La Matanza.

També va crear una llei racial per a guardar negres fora del país. Hernández Martínez era un seguidor de l’ocultisme. Quan una epidèmia de la verola va explotar a San Salvador va fer penjar llums de colors al voltant de la ciutat creient que guariria de la malaltia.

Creia en la reencarnació i se li atribueix la frase “és un major crim matar a una formiga que a un home, perquè quan un home mor es reencarna, mentre que una formiga mor per sempre". Tot una perla el “tio”.

Superà diversos intents de cop de treure’l de poder fins a la famosa "vaga de braços caiguts" promoguda per un moviment cívic-militar anomenat "Movimiento del 44". Durant aquesta acció política massiva la societat salvadorenca va ser paralitzada totalment fins assolir deposar-lo i enviar-lo a l’exili on va ser assassinat.

Però els mal de caps no acaben aquí. En el proper número ens centrarem en la guerra civil dels anys 80 on tornen a sorgir vells fantasmes del passat.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL X)

2007-11-03T09:12:00.000-07:00

Tenim un volcà en erupció. Acaba de passar un huracà anomenat Stan que ha deixat pluges intenses i prolongades en el temps provocant morts. I ara, mitja hora abans de posar-me a escriure aquestes paraules, un sisme ha sacsejat el país.

Estava treballant a l’ordinador, la Mònica parlava per telèfon dreta al costat del ventilador i René mirava unes fotografies que jo havia pres sobre les inundacions del riu Grande de San Miguel. De sobte la pantalla del portàtil va començar a bellugar-se i amb ella la pròpia taula. Llavors sento a la Mònica que diu per telèfon:

- No fregués vos, ¿sientes el temblor?

Jo em dono mitja volta encara incrèdul i veig el ventilador bandejant d’un costat a l’altre. Durant tres segons em puja el ritme cardíac.

- ¿Lo habéis sentido?, dic jo.

La Mònica em fa que sí amb el cap mentre segueix parlant i el René em pregunta què havia de sentir.

Cinc minuts després em truca la Carol (la coordinadora de Geòlegs del Món).

- ¿Heu sentit el sisme?

- Sí. Ha estat fortet, li dic.

- La cosa és que m’ha trucat la Pilar des del volcà de Santa Ana per que havien sentit uns tremolors però sembla que és a nivell nacional

- ¿Saps la intensitat i l’epicentre?

- No, encara no

L’altre situació complicada que hem tingut des del 1er d’octubre ha estat el pas de l’huracà Stan per les costes del Carib. Les dades oficials a dia d’avui, 7 d’octubre, parlen de 65 persones mortes, 58149 persones desplaçades i 10 milions de dòlars de pèrdues. Però aquestes dades que dóna el govern són infraestimades i encara hi ha molta gent desatesa en els mal anomenats albergs, que en realitat són refugis.

El país encara ara està en alerta vermella i ha declarat el que ells diuen estat de calamitat pública, que permetrà accedir a l’ajuda internacional. Ara falta veure com es canalitzarà aquesta ajuda per als que realment la necessiten.

Per acabar el volcà Santa Ana va entrar en erupció fa menys de 2 setmanes tirant a l’aire cendres i bombes incandescents. De moment no ha sortit lava però els vulcanòlegs que l’estan monitorejant parlen que és qüestió de temps.

Doncs així estan les coses. Com a geòleg que soc no puc demanar gaire cosa més i que succeeixi tot el període d’un mes. Que ningú es confongui, no desitjo que hi hagi morts, però experimentar en viu i en directe coses que només m’han explicat teòricament o he vist per la televisió, és molt emocionant.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL IX)

2007-11-03T09:11:00.000-07:00

Dijous 19 de maig de 2005 (continuació)

A les 3 am em vaig despertar amb una mica de fred però em vaig tornar a dormir. Encara no plovia. A les 6 del matí vaig llevar-me sense haver dormit gaire bé. Al “Noticiero” entrevistaven a ministres i gent del comitè d’emergència nacional encarregada de les evacuacions i l’actuació a l’emergència. El fet principal era que la turmenta continuava avançant i agafant força. L’única variació era que l’hora prevista de “l’impacte” amb el país s’havia retardat en el temps fins les 11 pm. Això empitjoraria la situació per produir-se el major impacte a la nit, amb l’obscuritat.

La Marlene i jo varem anar cap a OIKOS on ella treballava. Al 2002 havíem tingut un projecte amb ells on es va instal·lar un aparell “de alerta temprana“ per pluges intenses. Ara era una bona prova per veure el seu funcionament. Amb el Guillermo (tècnic d’OIKOS) i Benjamín (director executiu) varem anar a l’ajuntament de San Jorge per veure com monitorejava el receptor.

Ens havien dit que no hi havia ningú amb l’equip i que el tenien apagat. A més, els meus temors de que l’ajuntament estigues tancat per la convocatòria de tancament de les entitats públiques anunciada pel govern, es van fer realitat.

· Como puede ser que en este tipo de situaciones la alcaldía este cerrada?.

Podia estar tancada al servei públic, vaig pensar, però que l’aparell que havia costat milers de dòlars estigués apagat em va semblar una falta de responsabilitat molt gran. La “Casa de la Cultura”, que compartia el mateix pati que l’ajuntament, sí estava oberta (¿?) i varem aconseguir accedir a l’habitació del receptor obrint la porta amb un pal d’escombra. No sabíem com fer funcionar el programa informàtic, així que varem trucar al SNET “Servicio Nacional de Estudios Territoriales” per a que ens expliquessin com funcionava. Ho varem aconseguir. El varem deixar encès i monitorejant. Li varem dir a l’home de la “Casa de la Cultura” que s’estigués amb l’aparell. Nosaltres varem seguir el nostre recorregut per les comunitats.

A les parts baixes del “Río Grande de San Miguel” ja començava a pujar el nivell de l’aigua però cap de les persones d’aquest lloc volia marxar de casa seva. En altres zones del país, sobretot a la part baixa del “Río Lempa” (el més cabalós) van evacuar a tota la població i a la “Playa del Espino”, on jo treballava actualment, la gent va marxar voluntàriament a la casa comunal on nosaltres també vivíem. Molta d’aquesta gent que va marxar voluntàriament segurament ho va fer al tenir encara el record de l’huracà Mitch al 1998 i el que aquest va provocar.

El dia va continuar sota una pluja fina que de vegades s’aferrava amb més força per tornar a calmar-se una mica. El vent no era especialment fort. La situació de la gent era d’una calma tensa esperant que vingués el desastre. El govern havia estat dient a tort i a dret que el que venia seria pitjor que el Mitch; que mai havia entrat un huracà pel Pacífic a El Salvador. Estàvem una mica “cagadets”.

El que el govern deia era veritat, però la realitat també era que la depressió que s’acostava, encara era turmenta tropical, ni tan sols huracà de categoria 1 (de les 5 que hi ha). Fa poc l’huracà Katrine, de categoria 4, va arrasar Florida als EEUU. Si nosaltres amb un huracà de categoria 1 havíem d’estar tan alarmants, doncs Déu ens empari.

El que va passar va ser que tan bon punt l’huracà Adrián de categoria 1 a l’escala de Saffir-Simpson va tocar les terres de El Salvador es va anar debilitant com un globus fins a tornar a ser una simple turmenta tropical. Va haver-hi inundacions puntuals, va haver-hi esllavissades ... però a allò a que tothom tenia por, a la presència de forts vents de més de 80 km/h, allò no va passar.

I gràcies a Déu que no va passar, per que El Salvador no està preparat per rebre l’impacte directe d’un huracà. No està preparat a nivell d’infraestructures, ni d’organització, ni governamentalment. Sincerament crec que, si el Adrián hagués entrat amb tota la força que esperaven els pitjors pronòstics, encara estaríem traient morts de sota les pedres.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL VIII)

2007-11-03T09:08:00.000-07:00

Dimecres 18 de maig de 2005

La desconnexió que tenia sobre els mitjans de comunicació que tantes vegades havia criticat per corruptes i falta d’objectivitat amb el govern, si és que existeix aquesta objectivitat, havia generat la meva ignorància al igual que la dels meus companys de projecte sobre l’arribada del huracà Adrià pel Pacífic. Aquell mateix dia hi havia organitzada la visita i presentació del projecte que s’estava realitzant a Jucuarán davant de dos representants de la Generalitat de Catalunya que venien a supervisar la seva evolució. L’agenda de la jornada era una mica justa i durava tot el dia des de les 9h fins a les 16h.

Havíem passat els dos anteriors dies preparant la presentació i realitzant uns mapes. Aquell dimecres sortírem des de San Salvador a les 6.30 am cap a Jucuarán i encara no sabia de la presència de la turmenta enfront de les costes de El Salvador. La coordinadora de GM, Carolina, estava esperant l’administradora a l’oficina per anar a buscar els representants de la Generalitat per anar a Jucuarán amb el Jeep. Amb el pick-up hi aniríem la Núria, la Mònica, l’Olatz i jo. Ja a mig camí sobre Zacatecoluca vaig rebre una trucada d’en Jesús:

· Que ondas Jesús.

· Que ondas Carlos.

· ¿Está ahí Carol?

· No, está en el otro carro.

· Es que intento llamarla y no agarra el teléfono.

· Llama a Karla. Van las dos juntas en el Jeep.

· OK. Eso haré.

· ¿Pasa alguna cosa? – li vaig preguntar.

· No, no. Dolores llamó y quería hablar con ella.

Dolors és una geòloga que va treballar per a GM i ara treballa a l’SNET (Servicio Nacional de Estudios Territoriales). Aquest organisme tracta sobre els temes meteorològics, geologia i tot el relacionat amb les ciències de la Terra.

Al arribar al nostre destí vaig preguntar a la Karla si el Jesús l’havia trucat.

· No, Cristina me llamó diciéndome que Dolores había hablado. Han subido la alerta a naranja.

· ¿Que alerta? – vaig preguntar jo.

· La alerta por huracán.

Fins aquell moment no tenia ni idea de com carall s’havia arribat a una alerta taronja i jo no m’havia assabentat fins llavors. En aquest moment van venir les preguntes més científiques. Un huracà al maig?. En aquell moment no contava amb més informació. No sabia si venia pel Pacífic o el Atlàntic. L’època normal d’huracans és de l’agost fins al novembre i entrant per l’oceà Atlàntic. A mesura que anés tenint més informació em faria més preguntes.

La jornada de camp i la presentació es va escurçar bastant sobretot per l’aflicció d’una de les representants de la Generalitat que no ho veia del tot clar, mai millor dit, ja que el cel estava ben tapat (tot i que encara no plovia). Així que a les 14 pm, les dues representats, la Carolina, l’Olatz (que estava malalta) i la Karla retornaren a San Salvador.

· Nuestra primera situación de emergencia, compañero. Cuídate – em va dir la Carol.

· Igualmente.

Nosaltres anàvem a quedar-nos a la zona oriental del país on inicialment anava a colpejar amb menys duresa. Mònica i Núria en el propi Jucuarán, i jo en El Tránsito. En situacions d’aquesta naturalesa les ONG, i nosaltres amb més raó, ens posem al servei de les institucions de l’estat per ajudar en tot el que es pugui. Els projectes que s’estiguin realitzant queden parats. Com a Geòlegs del Món hem d’estar al servei de les ONG locals o institucions governamentals.

Quan vaig deixar la Núria i l’Olatz a Jucuarán vaig marxar amb el Mario i el José Luís cap a El Tránsito. Ells marxaven cap a San Salvador. Durant el camí em deixarien a mi i també vaig acabar d’assabentar-me dels detalls.

El Adrià venia per l’oceà Pacífic directament contra El Salvador. L’ull del huracà entraria el dijous 19 per El Puerto de la Libertad i seguiria pujant per l’àrea metropolitana i la capital del país amb un diàmetre de 150 km i vents de 70 a 120 km/h. A la televisió deien que podria superar el huracà Mitch del 1998.

Avisos de proveir-se de menjar, aigua, lots, ... van fer saturar els comerços que aprofitaren per pujar preus. També calia segellar finestres i anar en compte amb els despreniments, les inundacions i la caiguda d’arbres.

A les 20.30h encara no plovia ni feia cap mena de vent. Nou hores després va fer-se clar plovent.

Continuarà...

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL VII)

2007-11-03T09:06:00.000-07:00

A El Salvador no hi ha trens amb els que circular d’un lloc a l’altre, i si els hi hagués, serien d’allò més insegurs. El principal mitjà de transport són els autobusos. Tant per dins de la ciutat com per a llargs recorreguts. I no tenen res a veure amb els autobusos formals que hi ha per les nostres terres. Són autobusos d’aquells de l’any de la picor que els nord-americans ja tenen descatalogats i els venen als països del con-sud per treure el màxim benefici d’uns aparells que no passarien la inspecció tècnica més suau de cap dels nostres països. Realment el que haurien d’haver fet era portar-los a desmuntar, però els diners manen i és igual que un bon matí d’agost, a un d’aquests aparells li fallin els frens i s’estimbi per un precipici de 200 metros amb alumnes d’una escola que anaven d’excursió.

L’altra part la posa els propis conductors, els “buseros”, que com ànima que s’emporta el diable, es creuen els amos de la carretera. Aquí només un poc percentatge de les persones tenen assegurança del vehicle. No és obligatori. Només en tenim els de les organitzacions que treballem al país i pocs rics més. Així que, si algun dia tens una “pinya” i tens la sort de que no es dona a la fuga (si es culpa seva, és clar, del contrari segur que reps una sèrie d’insults els quals has d’estar avesat a la cultura del país per entendre), doncs hauràs de negociar i arribar a un acord; que et pagui (o li paguis) els desperfectes i adéu. Si la cosa es complica i ha de venir la policia, cagada.

Un dia conduïa un “pick-up” d’una contrapart local, entitat i organització nacional. Anava amb dues companyes de la organització camí del centre de salut de Usulután. Jo estava buscant un lloc per aparcar. Vaig veure un espai al meu cantó dret, vaig parar i vaig fer marxa enrere quan de sobte sentim que algú pica per darrera. Era un taxi que ni havia vist. Juraria que no hi era feia dos segons. Varem baixar del “pick-up”. El taxi tenia un dels fars destrossats. Varem començar a discutir de qui era la culpa fins que es va determinar que era meva i que pagaríem el far. Jo vaig marxar a seure mentre elles discutien i negociaven el preu del far amb el taxista. Ni tan sols van mencionar, i ni a mi se’m va acudir, que haurien de tenir una assegurança que pagaria la destrossa. O potser no en tenien?.

Els “kamikazes” també són una espècie de “buseros” als que li agrada prémer el gas. Sobretot si és conductor dels anomenats autobusos especials. La meva zona de treball quedava a la part oriental del país on també vivia la meva xicota. Els cotxes de la ONG eren d’us exclusiu de projectes o almenys així ho era de vegades. I quan aquestes vegades es manifestaven, doncs havia d’agafar un autobús, concretament el especial 312. Aquest autobús anava de la capital fins a Usulután i viceversa. Feia el trajecte en una hora i tres quarts. Que un autobús sigui especial ja vol dir moltes coses. Que trigui el que triga el 312, quan jo amb el cotxe em passo dues hores i quart, ja és significatiu. I com s’ho fa?. Ben fàcil, allà on la carretera té dos carrils, el 312 en pot crear un de més, fent fora de la via principal al conductor que té davant. I si un 312 ve en la direcció oposada?. Es poden arribar a crear 4 carrils?. Doncs jo diria que sí, encara que el dia que això passi no voldria ser dins del especial.

El “reagetton” és aquella música que té més greus que aguts i un to “rapero”. Aquest equipament va de sèrie a la majoria d’autobusos i, de fet, dona un toc d’alegria. He sentit versions de Julio Iglesias i del seu fill, de la pel·lícula Dirty Dancing, de Monchi y Alexandra (quin nom!), de David Bisbal, Álex Ubago, Hombres G i molts d’altres.

El microbús és la versió petita del bus. I encara que el seu nom molt be indiqui que es tracta d’un bus reduït, això no implica la reducció de les persones que hi entren, cosa que seria bastant necessària. He pujat a microbusos amb 23 persones. I Déu guardi de que no estiguis al darrera de tot quan hagis de baixar perquè el sorteig d’obstacles humans es bastant complicat. És com en aquelles pel·lícules on comencen a entrar i a entrar individus i et sembla impossible que hi càpiguen. A El Salvador hi caben.

C.F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL VI)

2007-11-03T09:02:00.000-07:00

Segons l’organització d’amics de la Terra de El Salvador; “la vegetació natural ha estat greument eliminada, els sòls estan afectats greument per l’erosió, es fan servir pràctiques agrícoles inadequades, algunes d’elles reproduïdes per generacions, les aigües subterrànies disminueixen alarmantment, l’excessiva presència de mitjans motoritzats de transport i una indústria altament contaminant han tornat l’aire de les ciutats en la principal causa de mort, El Salvador s’està convertint en l’abocador dels països industrialitzats”.

El problema ambiental al país és realment greu i, a més a més, perceptible. La contaminació que surt dels vehicles es veu en forma d’una capa gris que flota sobre la capital San Salvador. El principal contaminant és el diòxid de nitrogen que es situa sobre el 50 mgr/m3 i la concentració de partícules en suspensió està pels 100 mgr/m3.[1]

“L’evidencia més palpable del fenomen de desertificació de El Salvador és el gradual deteriorament del sòl, causat per les activitats humanes no sostenibles, principalment degut a les males pràctiques d’una agricultura de subsistència en vessants i l’ús inadequat del sòl. També existeixen altres causes indirectes legals, institucionals, falta d’investigació, baixos nivells educatius i altres que vistes en conjunt contribueixen a aquest deteriorament. Realment es pot afirmar que ja existeix un procés de desertificació al país, donat al deteriorament de les propietats físiques, químiques i biològiques o de les propietats del sòl.” [2]

Com podem veure, la situació ambiental a El Salvador va camí d’arribar a ser insostenible. Diversos organismes i organitzacions han puntualitzat el tema del creixement de la població com un dels factors més importants que han incidit als problemes ambientals del país.

“El creixement demogràfic a El Salvador és el problema de llarg termini més important del país, donat a la grandària i la base de recursos naturals del mateix. En aquest sentit recomanem que els programes del govern es concentrin en reduir el creixement de la població al seu nivell més baix possible”. [3]

A l’any 2002 va haver-hi 87 naixements per cada 1000 dones d’edats compreses entre 15 i 19 anys. Això el situa el la posició 37 d’un total de 100 països amb més tassa de natalitat. [4]

A pesar de l’intent sobre el control de la població, a pesar de la reducció de la tassa de creixement sobretot en el període de la guerra (1980-1992), a pesar de l’espectacular augment de la emigració, ... la població a El Salvador segueix pujant a una tassa anual de prop del 2%. Es considera que el 25% de la població viu a l’estranger. Es un percentatge molt elevat per a un país, que repercuteix en l’aspecte econòmic sense cap mena de dubte ja que tota aquesta gent envia les remeses cap als seus familiars al país. A El Salvador s’estan produint dos fenòmens preocupants que afecten la civilització en quant a la seva evolució i que son causa de conflictes:

Ø La desforestació, erosió i esgotament cultivable del sòl.

Ø L’augment de la població persisteix tot i els intents de reduir la tassa de natalitat.

Ja en el passat es van produir conflictes però l’actual situació de la supeditació als EEUU, l’ingrés de dòlars provinents de les remeses i la gran quantitat de cooperació internacional present al país ha frenat de moment aquesta lluita pels recursos.

Existeix un cas a la història que pot ser interessant comentar. És el cas de la desaparició dels habitants de l’Illa de Pascua. Aquesta illa es troba en mig del pacífic a una distància de 2000 Km del tros de terra més proper. Els seus primers pobladors, que no van ser més de trenta, van arribar acompanyats d’alguns animals i plantes per sobreviure al segle V. Eren els Maorí. Van conformar una societat autosuficient i aïllada. A partir d’una base de recursos limitats van construir una de les societats més avançades. Els seus Mosais són àmpliament coneguts, i les seves tècniques avançades també. Van construir ciutats i es van formar clans. Van adoptar la ramaderia i l’agricultura. L’illa tenia una extensió de 388 Km².

L’error d’aquesta societat van ser no veure més enllà de la seva època en que el creixement demogràfic els causaria un problema. Cap al segle XVI eren 7000 habitants. Naturalment l’extensió de terreny de la qual els Maorí podien extreure els recursos va anar disminuint. Van entrar en conflicte entre ells. Es produïen moltes lluites i com eren molt religiosos cada cop feien Moais més grans per obtenir el beneplàcit dels Deus i per tant encara talaven més quantitat d’arbres. La pressió sobre el medi ambient era tant gran que va col·lapsar i amb ell la civilització. Al segle XIX els holandesos van arribar a l’illa i van trobar una societat destruïda, convertida al canibalisme, on la nova generació desconeixia totalment la història dels Moais. Van ser capturats i traslladats com esclaus.

Si ho pensem fredament, no és la Terra una petita illa?

Un savi oriental va dir: “Si llences una pedra a l’aigua es precipitarà al fons pel camí més ràpid”.

C.F-L

[1] Regina Cortez, FUSADES (2000)

[2] (Informe nacional de la implementación de la UNCCD, abril 2002)

[3] Banco mundial (1979)

[4] Foy, G. y H. Daly (1989). Allocation, distribution and scale as determinants of environmental degradation: case studies of Haiti, El Salvador y Costa Rica. Environment Department Working Paper Nº 19, Banco Mundial, Washington

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL V)

2007-11-03T08:59:00.000-07:00

Hi ha moltes coses que asseguts des de la nostra cadira del primer món sens passen o només en fem cas de passada quan alguna notícia puntual apareix a la televisió. Tothom és conscient de la pobresa, les penúries i les condicions de vida en que es troben moltes famílies del dit tercer món. Però, quant cas hi fem?. El 80% de la població mundial viu amb el 20% dels recursos. Però, per què això és així?. Si la Xina arribés al nivell de consum d’occident necessitaríem tres planetes per subministrar matèria prima a tothom. No pot ser que a algú ja li vagi bé que les coses segueixin com estan?. Us recomano llegir el llibre “El informe Lugano”.

El Salvador té una dependència tan gran de EUA que no m’estranyaria que algun dia passés a ser un estat més d’aquest país conqueridor. Si no ho fan és simplement per que el necessiten tal com està. Per explotar-lo. Però l’explotació no és només a El Salvador, si no a nivell mundial. I és increïble!. Amb quina estratègia actua aquesta explotació?. La resposta són les multinacionals. Exemple: Digueu-me un país del món, un sol país d’aquest planeta, on no pugueu comprar una Coca - Cola. Cap.

Si la multinacional és la manera d’explotar un país, s’ha de veure la millor manera de fer-ho per tal que totes les activitats d’aquesta (i quan dic totes les activitats em refereixo a l’explotació i maltractament dels treballadors i a la contaminació indiscriminada del medi ambient, entre d’altres), quedin impunes. Per això serveixen els tractat de lliure comerç (TLC).

Nike explota a nenes menors d’edat fent-les treballar en unes naus tancades, mal ventilades, brutes, aglomerades, sense permís per anar al lavabo, amb una jornada de més de 10 hores i sense seguretat social. Sense possibilitat de sindicar-se. I cobrant un euro per hora. Nike fabrica unes sabatilles per 5€. Després les ven per 100€. I no és només Nike. Als empresaris se’ls posen els ulls com a dòlars davant d’aquestes possibilitats de benefici. Adidas, Reebook, Tommy Hilfiger, Levi’s, etc. La Coca - Cola compra aqüífers sencers per donar abast les seves demandes d’aigua quan a pocs quilòmetres la gent no en té ni per veure. A la empresa petrolera Shell se li enfum tres rals les comunitats que viuen a la desembocadura del delta del Níger (Nigèria) per tal de extreure l’or negre. Amb l’ajuda del govern, ha arribat al punt de desestabilitzar la zona provocant una guerra per tal que la gent fugi del lloc.

Si s’aprova el TLC amb El Salvador, les empreses “gringas” entraran al país amb tots els beneficis. S’instal·laran en Zones Franques, les quals són intocables per les pròpies lleis del país on s’instal·len i només regeixen les normes dels convenis firmats pel propi TLC. Els aranzels d’importació i exportació desapareixen amb el TLC. Amb això no fa falta que una empresa utilitzi ni la matèria prima del país envaït. Tommy Hilfiger s’instal·la al país, porta la roba de EUA, la processa a El Salvador pagant sous de misèria i la ven vint vegades més cara.

La ironia de la cosa és que el govern autoritza i firma aquests tractats venent a la població que augmentarà l’exportació, que vindran moltes empreses i que hi haurà molt més treball. Si de veritat pensessin en la gent, exigirien unes millors condicions de treball, uns millors sous, no els amenaçarien dient-los que si es sindiquen els fan fora de la feina. I si fossin realistes no vendrien la idea sobre les enormes possibilitats d’exportació del país perquè, que té El Salvador que pugui exportar?. En definitiva, el tauró es menjarà el peixet. I ho farà tan ràpid que no hi trobarà el gust. De fet ja ho està fent. Des del 2001 El Salvador no té moneda pròpia. Estan dolaritzats.

C. F=L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL IV)

2007-11-03T08:58:00.000-07:00

L’hamaca es mou d’un cantó a l’altre, un suau balanceig provocat per la mà d’alguna persona que ja s’ha llevat. Però jo encara no puc obrir els ulls. He passat una mala nit. Amb mal d’estómac i vomitant tot el curel[1] que he menjat la nit anterior. Fet a la brasa estava molt bo i més amb aquell toc místic que dóna l’Oceà Pacífic. La nit estrellada, la marea baixa, la lluna plena i l’única il·luminació del foc de les brases en aquella nit esplèndida.

Ara era allà tapat, per primer cop dormint en una hamaca i no sé si perquè em trobava a les últimes, estranyament reconfortat.

Notava la brisa de l’oceà. Vaig obrir un ull. Després l’altre. De fons el soroll de les onades, repetint-se una i altra vegada, sense monotonia, música que acompanyava el despertar.

El cel, com jo, s’estava despertant. El Sol sortia, tímid, però donant senyals de poder. Capaç de tenyir-ho tot de color rosat, ataronjat, blavós, verdós, ... Colors que no havia vist mai. I jo allà, estirat, dient adéu a una lluna tímida, sense poder per competir, destenyida. Però alhora contenta de poder anar a descansar, em saludava. Ens veurem aquesta nit. M’il·luminarà el camí. Un camí que no tots poden veure. Un camí que només veuen aquells qui volen veure. I no fa falta tenir ulls sinó cor. La lluna ho sap bé això.

Em tombo una mica per veure les onades. La marea està baixa. Tot s’endinsa oceà endins. Arrossegant partícules i portant-les a altres llocs, movent-les, erosionant-les i fent-les petites. Tan petites que algun dia desapareixeran i llavors qui sap on aniran. Sense casa ni llar on pertànyer. Qui parla de la duresa de les roques no n’ha conegut mai cap.

M’aixeco i m’apropo a l’aigua. A banda i banda només hi veig platja. Set quilòmetres de platja, buida, llarga, recte ... i no se cap on anar. Miro a dreta, miro a esquerra. I camino cap endavant fins que topo amb una petita roca de color vermell. Encara jove, encara amb ganes de fer coses, encara es resisteix a les onades, però ja mostra indicis d’erosió. Sembla que em miri i em digui que aquesta nit la lluna l’il·luminarà el camí, perquè com es sabut, les pedres no tenen ulls. La lluna ho sap bé això.

El Salvador, algun any entre el principi i la fi, en algun lloc entre la fi i el principi.

C. F-L

[1] Tipus de peix

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL III)

2007-11-03T08:53:00.000-07:00

Al mes de gener de 2004, el World Watch Institute (WWI) va publicar el seu anuari sobre l’estat del món. Van dedicar el monogràfic a la societat del consum. Algunes de les xifres que van sortir de l’estudi eren les següents: els europeus ens gastem en gelats 8600 milions d’euros anuals, la inversió necessària per a immunitzar a tots els infants seria de 1020 milions d’euros anuals (11% del que ens gastem en gelats); ens gastem en perfums 11800 milions d’euros anuals, la inversió necessària per potabilitzar l’aigua seria de 7800 milions d’euros anuals (44% menys del que ens gastem en creuers). Aquestes dades a mi em posen els cabells de punta. Però quina solució té això: què comprem menys perfums i menys gelats?. Ho dubto bastant per que no és una relació causa efecte. La gent no té consciència solidària i, a més, aquests diners pertanyen a empreses privades que només busquen el màxim benefici. Això està portant a ubicar aquestes empreses en llocs on els costos de producció són més baixos (països en vies de desenvolupament). Però no només això, sinó que alhora estant intentant introduir aquests països en un sistema capitalista de consum al qual encara no estan preparats per assumir. Aquest fet provoca la invasió de tot tipus de productes que generen una quantitat de brossa descomunal, incapaç de ser gestionada per aquests països.

Tota aquesta quantitat de brossa (llaunes, ampolles, plàstics, bosses, etc.) produeix contaminació. Una contaminació que arriba a afectar els subministres d’aigua de la qual no podem dir que és abundant. L’aigua és el recurs fonamental per la vida. Amb les dades del WWI veieu quants euros es necessitarien per potabilitzar l’aigua. Però seguim la cadena. L’aigua contaminada amb la qual moltes persones de les zones rurals del país s’alimenten i només tenen accés després de caminar 40 minuts, provoca malalties. Vaig tenir la oportunitat de conviure amb una família a la costa oriental del país que a casa seva no tenien ni llum, ni aigua, ni electricitat. Ells no havien de caminar 40 minuts per cercar aigua sinó només 10, però tenien la seva filla de 8 anys malalta i un dia ens van demanar si la podíem dur amb el cotxe fins al metge. Vam trigar 30 minuts a arribar-hi. No vull ni pensar quant haguessin trigat a peu amb la nena malalta i amb la pluja que a mig camí va començar a caure. Altre cop podem mirar les dades del WWI per comparar quants euros serien necessaris per vacunar a tots els nens enfront de llepar un sintètic gelat.

C. F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL II)

2007-11-03T08:49:00.000-07:00

Alvarado va ser el conqueridor espanyol que va anar a terres de El Salvador. L’escabetxina va ser considerable. No queda cap indígena al país. Tot és mestissatge.

La història del país és realment cruenta i difícil de resumir. Però en un al·lucinant viatge al món de la síntesi, ho intentaré fer.

Iniciem aquest repàs amb l’arribada dels espanyols al 1524. Alvarado, a ordres de Hernan Cortés, va penetrar al país per Guatemala intentant esborrar tot el signe de cultura nativa (maya i nahuat) que hi havia i convertint la gent al catolicisme. El mestissatge va ser ràpid; al 1807 hi havia ja un 54% de mestissos. Les divisions socials a l’època de la colonització anaven així: espanyols (els més bons de tots), criolls (fills d’espanyols), mestissos (barreja de llet amb Cola-cao), indis (originaris del país) i negres (esclaus).

Però com no hi ha mal que cent anys duri, les corrents independentistes van començar a sorgir sobretot de boca dels criolls (té ironia la cosa) per que volien tenir els mateixos privilegis que els espanyols originaris i per que en definitiva se sentien més centre - americans que espanyols. Aquest sentiment, però, no era només salvadoreny sinó que el trobem a nivell de Centre - Amèrica. Així que la cosa va acabar al 1824 amb la proclamació de la República Federal de Centre – Amèrica que incloïa els països de Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica.

Però poc va durar la tranquil·litat a Centre – Amèrica. Les lluites entre els liberals (impulsors de la independència) i els conservadors (que volien les coses com eren abans) van esdevenir en violència i l’anarquia va tornar a la regió. Al 1841 El Salvador es declara república independent.

A partir d’aquí les revolucions i guerres han vingut donades pel mateix tipus d’antecedent: la revolta del poble (sobretot agricultors i pagesos) per defensar els seus drets. Concretament dos són els successos als que ara faré esment i que seran tractats en algun altre escrit: la masacre obrera - camperola del 1932, i la guerra civil del 1980.

C. F-L

CARTES DE ”EL SALVADOR” (CAPÍTOL I)

2007-11-03T08:40:00.000-07:00

Després de 14 hores d’avió per fi era a El Salvador. Un país tan petit com Catalunya situat en algun lloc perdut a la costa pacífica de Centre Amèrica. El que recordo a la sortida d’aquell aeroport de joguina va ser el cop d’aire calent que vaig sentir. I una multitud de gent cridant i pregonant-me per que escollís un dels seus taxis.

Finalment en Juli, que era el coordinador de la ONG, va aparèixer per rescatar-me. Em va preguntar com m’havia anat el viatge i poca cosa més. Més tard descobriria que no era home de moltes paraules.

Ens vam dirigir cap al cotxe i en el trajecte quatre vailets em van acompanyar demanant-me que els hi donés alguna moneda. “No tinc res”, els mentia jo. Quin estranger no hauria de tenir res arribant d’un vol internacional?.

El cotxe era un Nissan pick-up vermell i el trajecte de l’aeroport Comalapa a San Salvador durà 30 minuts. Temps suficient per saber que el trànsit en aquell país era el pur caos (entenent amb això que cadascú fotia el que li donava la gana), i que en Juli s’havia adaptat perfectament.

Ja era fosc i començava a ploure. La sensació que tenia era la que tothom ha tingut alguna vegada quan es troba en un lloc on no hi ha estat mai. Totalment perdut. Amb l’agreujant de patir un jet-lag de 8 hores i portar arrossegant un vol de 17.

Recordo la primera impressió que em va causar l’oficina. Vaig pensar: “Estic a Centre Amèrica, sense cap mena de dubte”. Hi havia una “amaca” penjant i les parets eren pintades de colorets. A més plovia amb força i la xafogor era intensa.

A la oficina hi era tothom a qui acabaria coneixent durant els següents dies. El que jo no sabia era que m’hi estaria 6 mesos i mig en comptes dels tres inicialment previstos. Tothom em va saludar molt cordialment i després digueren: “On tens l’embotit?”.

C.F-L

El primer de tots

2007-07-28T19:08:00.000-07:00

Aquest es el primer missatge del meu primer blog. Que no sigui l'últim!!!!!